Hi ha
tantes danses com creadors. Aquella que es fixa en un context
dramàtic al qual dóna resposta. Un altra que des de la forma i el
gest en moviment genera un conjunt de significants. Com la que
gaudeix de la improvisació i el contacte físic. Si alguna
característica té la manifestació contemporània d’aquesta
disciplina és precisament el seu caràcter de gran calaix de sastre.
I la gran qüestió per a l’espectador consisteix en anar desgranant
els diversos gustos que millor s’adiuen als interessos personals. No
cal que tot agradi, però sí la curiositat necessària per
acostar-se a les moltes maneres com es manifesta en els nostres dies.

Els
coreògrafs Guy Nader i María Campos, des de fa anys en simbiosi,
han presentat al Mercat de les Flors una d’aquelles propostes que
poden enganxar per la imatge que generen, com poden disgustar per la
conceptualització senzilla que aborden. Es tracta d’una investigació
sobre el continuu, la progressió del moviment, la dansa que roda de
manera infinita i que té el seu reflex en el moviment compassat d’un
pèndol. Figura aquesta que s’expressa, es “corporitza”, es fa
present, sobre l’escenari en un parell d’ocasions.

El
treball físic, l’exactitud dels cinc ballarins, és l’instrument
imprescindible per a crear aquella imatge. I la compenetració.
Defensar una proposta com aquesta és ple de riscos i és un treball
molt susceptible a les errades tècniques. I per si la proposta no
fos suficientment forta, la música en directe s’encarrega
d’accentuar encara més la naturalesa feble, voluble, de l’instant i
efímera de la representació ballada. El mèrit és doble: per la
interpretació, de vegades al límit de les forces dels seus
ballarins, com per la constatació que es tracta d’un art que pot
quedar desfigurat en qualsevol moment.

Aquesta
és la grandesa (i la limitació) de la dansa i d’aquesta proposta en
particular. Una característica que ni la repetició, la qualitat més
clàssica d’aquest art, pot evitar. Cada funció acaba sent un món
particular, n’hi haurà amb major o menor encert, es podrà observar
amb accents diversos o es manifestarà més o menys rodona. Una hora
d’espectacle, al ritme i nivell d’execució d’aquests sis intèrprets,
és un huracà de predicció erràtica.

El gran
encert de “Time Takes The Time Time Takes” és precisament la
valentia d’acceptar aquell envit, la força creativa que els ha dut
fins aquí, la determinació per compartir aquelles virtuts i
defectes, i la persuasiva grandesa del gest que en moviment present,
sense artificis, reclama de la dansa que no oblidi mai la seva
condició d’art efímer.