Three Times Rebel

Marina Mascarell  trenca els arquetips de la relació home i dona en la seva coreografia. No ho fa només com una denúncia evident (els comentaris obscens de Trump com el retall del Playboy del 1955 són d'una impunitat insultant) si no també  amb una pràctica de la dansa. El vestuari és neutre. Els rols dels ballarins no respon al del seu cos. L'arrencada és preciosa mirant de trencar el quadre establert, de mirar de forçar el punt de vista en un marc que es va  corvant a la mida que ho fan els artistes. Què es trenca primer el principi general i això fa que es modifiqui el comportaments de la societat o és la percepció de la societat de viure en una situació  encartronada el que trenca aquests límits forjats durant ans per l'status quo? quest joc amb el pla recorda a aquell Origami de Margarit amb els contonus canvis de plans i que llança el focus, l'atenció de lpúblic amb un quadre que emmarca una acció o una altra. Si en la coreografia per a públic familiar hi havia joc, en la de Mascarell hi ha discurs politic.La coreografia de Three Times Rebel manté el joc geomètric de fil argumental, tot esquaerterant elquadre, creant  nous nprismes des d'on enfocar, analitzar els comportaments (sovint irracionals, ja convertits en hàbits) i treure'n conclusions. Però la peça sap trencar aquest material per a donar aire amb nous quadres. La dansa va mutant també, com la música (que es dispara des d'un racó de l'escenari). són fragments que ajuden a mirar la individualitat i, tot seguit, el grup, una dansa  de contacte, que un moviment d'un comporta una continuació de l'altre. I així consecutivament. El cos és l'element en fer evident aquest menysteniment de la dona. Aquesta cosificació. Les línies semblen marcades. Però la peça convida a rebel·lar-s'hi. A descobrir que no hi ha una única forma de mirar  la relació home dona. Que s'han de trencar les jerarquies i els discrusos apresos des de la infància per prendre consciència d'un demà que sembla més despert, transversal, compartit sobretot després d'una manifestació al 8M que ha trencat molts estigmes.

"Sexism fixates on the body of a woman," says the Valencia-born choreographer Marina Mascarell, whose pitch perfect dance piece Three Times Rebel uncovers the roots of the feminist movement as an act of physical defence and then of intellectual defiance. The contemporary work, which premiered last year, developed "organically" after years of research, says Mascarell. In an hour, it explores comprehensively, with dynamism, precision and sub-textual rage, the persistent entrapment and persecution of women in society through degrees of corporeal and psychological violence. The piece is performed by five dancers, with a punkish on-stage soundtrack provided by Yamila Ríos. They battle with their own bodies or succumb to the crude postures of publicity images imposed on them by the others. They struggle with flimsy yet frustrating structures that unfold and refold to restrict them again, imprisoning them, or pinning them one by one to the back wall. To escape is simply to step out - but that incurs exclusion and isolation. Significantly, the most physically fragile among them is the male dancer "an Orlando figure" says Mascarell, referring to Virginia Woolf's character who changes from a man to a woman, and whose destiny changes as a result. The relationship between the physical expression and the literary inspirations for it come through selective quotes from women writers from the past that are given voices by the dancers: Virginia Woolf, Sylvia Plath, Clarice Lispector and Annie Ernaux meet the voice of the patriarchy: an except from a 1950's Playboy that sounds like 21st century Snapchat, and that infamous "grab them by the pussy" from President Trump. Most palpable as an inspiration, however, is the work of 20th century photographer Francesca Woodman, whose staged images of women disappearing into walls or hanging naked from door frames haunt the piece.

Es fa evident que a Marina Mascarell els temes social li toquen la pell. Si bé a la seva coreografia, Mongrel, que vàrem veure a Barcelona, ara farà quasi dos anys, a càrrec de la companyia Göteborgsoperans Danskompani, la coreògrafa denunciava la Llei de Jante que redueix a tothom a una homogeneïtat quasi asfixiant, ara ens presenta Three times rebel, una peça estrenada el 2017 que denuncia la degradació del cos de la dona, la violència simbòlica que és present en el dia a dia, alhora que reclama la igualtat de drets per a homes i dones. La proposta de la coreògrafa valenciana és senzilla, sense pretensions maximitzades, ans tot el contrari, el seu valor recau en una estètica que flueix a ritme temperat si bé en alguns moments decau en una excessiva  reiteració, com és el cas d’alguns dels fragments en què els cinc intèrprets, autors també de la coreografia, evolucionen i llisquen plegats per terra, creant volums de cossos alguns dels quals es veuran engolits pel paviment. La nitidesa de línies de Nina Botkay, Maud de la Purification, Filippo Domini, Eli Cohen i Chen-Wei Lee quant a l’execució corporal queda realçada per un únic element escenogràfic: una esvelta estructura mòbil generadora de figures geomètriques entre les quals els intèrprets creen espais emocionals i unes belles imatges que queden emmarcades com si d’una foto o quadro es tractes.   El missatge de Mascarell arriba de forma abstracta a través d’uns gestos ben engranats, alguns massa reincidents però d’altres suggerents, així com d’unes paraules que expressen els mateixos ballarins l’autoria de les quals són, entre d’altres, de Virginia Woolf o de Playboy 1955.  En la transmissió del contingut de l’obra agafa molt pes la música de Yamila Ríos, que l’autora interpreta en directe marcant uns ritmes que van encaminats a crear uns espais sonors que dinamitzen i subratllen atmosferes.