La versió “reduïda” de dues hores i mitja de The veil of the temple és un exercici excel·lent d’aprenentatge i concentració dels cors de l’Orfeó Català, que dirigeix Simon Halsey. També és una peça de resistència per al públic que comprova les repeticions dels vuit passatges, ara retallat per gaudir amb la màxima atenció la partitura de John Taverner. L’església de Nostra Senyora del Carme ha estat una troballa perquè respira una espiritualitat ambigua molt acord a aquesta composició que parteix de la caiguda del vel del temple. Peter Brook (Tempest Project) va idear un Mahabharata, des del capvespre a les primeres llums de l’alba, que els que la van viure als anys 80 la tenen com una experiència mística absoluta. En certa manera, aquest concert reforçat amb un joc de llums subtil de Pau Masaló (Ciutat dormitori) amb un discret moviment dels 12 cantants de l’altar (i la soprano solista), evoca una vivència similar.

La referència bíblica és simbòlica. No té l’espectacularitat de la trompeta que esberla el mur de Jericó ni esquinça el temple de Jerusalem com en el moment culminant de la Passió. Aquest vel és el símbol de la mort terrenal del fill de Déu. I, és clar, per arribar a la catarsi, abans és necessari clamar-ne el misteri, desitjar l’èxtasi. Diu Helena Tornero, la dramaturga de Tu em vas prometre una història d’amor, que per a enamorar-se cal donar temps, encara que sigui un amor a primera vista. Efectivament, el raig làser escalfa l’ambientació passada l’hora i mitja i no arriba la sorpresa amb una fragmentació espectacular fins que no s’ataca el moviment definitiu. Es percep, pel canvi de posició del quartet de veus baixes i tenors en el passadís central repicant una frase en una música quasi percutiva, com si fos un embarbussament d’oclusives. Una troballa que, lluny de cansar ressona a repte final, mentre les campanes amplien la seva intervenció i la veu solista abandona el Kyrie que trenca cada arrencada de moviment per entonar les notes més agudes que semblen esquinçar el vel etern.