És possible imaginar un món on cada so té un color i cada color, un sabor? El mestre Peter Brook, que l’any passat va meravellar amb “The suit” (Temporada Alta 2014), torna a Girona amb “The valley of Astonishment”, un viatge d’exploració i sorpresa pels misteris i meravelles del cervell humà.
El muntatge permet entendre els complexos misteris de la intel·ligència i la raó, i està inspirat en el poema èpic del persa Farid Attar “La conferència dels ocells”.
A los 90 años, Peter Brook sigue sorprendiendo y maravillando. Ese es el objetivo de su teatro, según sus propias palabras, y así sucedió en el Festival Temporada Alta con el estreno de The valley of astonishment (El valle del asombro), su última inmersión en los desconcertantes senderos de la mente. Ya se adentró en ellos en los años 90 con El hombre que (inspirado en episodios clínicos recogidos por Oliver Sacks en El hombre que confundió a su mujer con un sombrero) y en Je suis un phénomène (Yo soy un fenómeno), pieza basada en investigaciones del neurólogo ruso Alexander Luria sobre el caso real de Salomon Shereshevsky, un prodigio nemotécnico que el creador británico y su fiel colaboradora, Marie-Hélène Estienne, han rescatado y transformado en Sammy Costas, la protagonista de su montaje actual. Un fenómeno es también la actriz y directora Kathryn Hunter, que recrea el traumático descenso al yo consciente de Shereshevsky, periodista que, al conocerse su portentosa memoria, es despedido del trabajo y empujado a ejercer de monstruo en un espectáculo de magia. La imponente voz y gestualidad de Hunter fascinan desde el primer minuto tanto como la historia que cuenta en un montaje que el creador de The suit, aplaudida el pasado año en el festival de Girona, firma con su habitual economía de trazos y medios. Es un viaje sencillo, delicioso, poético y compasivo. Un puñado de sillas (ahí el público debe activar su mente para imaginar los escenarios), dos músicos y el talento descomunal de Hunter (premio Laurence Olivier por The visit) son suficientes para atrapar al espectador y llevarle por los desconocidos valles y montañas de la sinestesia. Por la mente increíble, y sus efectos colaterales, de unas personas con la habilitad de percibir mediante un sentido estímulos normalmente perceptibles mediante otro. O sea, se les activa simultáneamente dos sentidos con estímulos destinados solo a uno (asocian palabras y cifras con imágenes; música con colores; colores con sabores…). Un don con trampa, como les sucede a muchos superdotados. Brook salpica la función con referencias al poema persa La conferencia de los pájaros, de Farid Al-Din Attar y otros casos, como el del pianista y compositor Aleksandr Skriabin, que se jactaba de poder oír colores, o de un mago (inspirado en el ilusionista manco René Lavand) que le permite romper la cuarta pared, interactuar con el público y acentuar el humor. Un estupendo Marcello Magni y un Héctor Flores Komatsu menos acertado dibujan a esos personajes aunque la máxima atención recae en el caso clínico de la señora Costas. Costas recuerda múltiples cifras y palabras al asociarlas con imágenes. Vivía feliz hasta que le colgaron la etiqueta «Yo soy un fenómeno» se dice asombrada, y pasa de periodista, a mono de feria y cobaya para los científicos. Por el camino, acumula montañas de datos e imágenes hasta caer en el precipicio: «¡Ayúdenme a olvidar. Mi memoria me asfixia!», grita consciente de su cruz. Un caso paradójico, pero no menos angustiante, en los tiempos del Alzhéimer.
“Je suis un phenomene”. Aquest era el títol que portava l’espectacle que Peter Book li va dedicar fa uns anys a les investigacions d’Alexandre Luria; el segon seu en el qual el mestre escènic es posava a explorar les possibilitats teatrals de la neurologia , després d’aquell altre “L’homme qui” en què partia del treball del molt popular i recentment desaparegut Oliver Sacks. “Jo sóc un fenomen”. Això es precisament el que descobreix la Sammy ( l’estupenda actriu Kathryn Hunter, dotada d’una personalitat escènica veritablement subjugant) gairebé al principi d’aquest espectacle amb el qual Brook torna a oferir una lliçó - una lliçó si voleu menor, però que no per això deixa de ser una lliçó magistral- de màxima senzillesa aplicada amb el màxim talent. La Sammy ha trigat 44 anys en descobrir que és un fenomen : fins ara, la seva capacitat per recordar-ho absolutament tot sense fer el més mínim esforç , era quelcom tan incorporat a la seva normalitat quotidiana que ni tan sols li prestava massa atenció. Però quan resulta que algú altre descobreix allò que tu preferies no descobrir, t’assenyala amb el dit ,i et diu que ets un fenomen, ja has begut oli. Llavors, ja ets del tot conscient de la teva “raresa “, de com ha canviat la mirada dels altres envers tu, de com ha canviat la teva pròpia mirada envers el que ets tu i envers el que has de ser a partir d’ara de cara als demés. De vegades, tenir una explicació científica sobre allò que portaves gairebé en secret perquè et feia por la forma com ho podien interpretar els altres, pot resultar un alleujament: aquest és el cas d’un altre dels casos que passa per l’espectacle, el del pintor que veu colors quan escolta música perquè està afectat de sinestèsia: un diagnòstic que Brook il·lustra també amb unes quantes boniques notes de color canviant que constitueixen gairebé l’únic moment de la seva proposta en el qual es permet de forma molt justificada trencar l’austeritat formal del seu muntatge, Però de vegades, i encara que sembli una paradoxa, tenir l’explicació científica no fa altra cosa que contribuir encara més a convertir-te en un fenomen de fira. Què és justament el que li acaba passant a la Sammy, acomiadada del seu treball a un diari perquè ara tothom sap que la seva prodigiosa memòria no es mereix una tasca tan humil com la que ella exercia al món de la premsa, i obligada a actuar a teatres en companya d’un mag amb el qual Brook es permet una altra llicència i organitza un relaxant moment de participació amb el públic. El problema és que ara la Sammy no solsament ha de carregar amb la seva pròpia memòria partint dels seus propis records: ara ha de trobar imatges pels records dels altres, dels espectadors que la posen a prova amb les seves preguntes. I com s’ho munta una persona per esborrar aquesta muntanya creixent de records, quan posseeix el “do” ( potser és una maledicció?) de la Sammy? Mentre la resta de la humanitat, per regla general, busca la forma de millorar la seva memòria i s’angoixa molt quan comprova que aquesta ja no és el que era, la Sammy l’únic que busca ara és algú que li expliqui com anar eliminant memòria com qui esborra una pissarra. Però resulta que la ciència no està preparada per assumir aquest repte, tal i com reconeixen els mateixos científics de l’obra. Cert: Brook i la Sammy acaben trobant una solució pactada per tal que el descobriment que pesa com una llosa damunt aquesta dona des de que ha descobert el que ha descobert sobre la seva peculiaritat , acabi resultant suportable, i fins i tot útil per a altres persones en el seu mateix cas. Però mentre tant, ja ens han deixat ben clar com travessar les valls astoradores de la nostra ment resulta un exercici fascinant, però no exempt de vertiginosos perills.
