El duet de Yurdance busca els espais dramatúrgics en què s’escurcin les diferències de la diversitat. En una disciplina (el moviment) en què tradicionalment han manat uns cànons i un rigor sobre la verticalitat i la perfecció (en realitat arbitrària i restrictiva, sigui el ballet o en la contemporània), la capacitat de moviment d’aquesta parella cobra un tensió diferent. I que, com la defensen des dle rigor i la reivindicació, esdevé un aparador social però també de potència cultural. Com aquell Hem de parlar de Vero Cendoya, no es consolen llepant-se les ferides, si no que presenten una coreografia irrepetible. Explicava albert Espinosa, en l’etapa d’actor amarteur i dramaturg incipient que sempre posava als seus muntatges un noi qmb una cama amputada que se la treia en públic: era la manera d’assegurar-se que, dirigís qui dirigís, sempre el triaren a ell (perquè ningú més podia fer-ho) Aquesta ironia negra i revitalitzadora (Los pelones, No me pidas que te bese porque te besaré, Idaho y Utah…) tambe val (retirant_li el sarcasme) en aquest treball d’emoció i de recerca.

Yurdance balla el buit. S’imaginen una mena d’espai ingràvid en qjuè l’equilibri i les alçades deixca de tenir sentit. I que, per tant és indiferent si es porta una protesi, una crossa, una cadira de rodes o bé es pot caminar i ballar sense cap complement. Aqyest espai els iguala i és la seva lluita i complicitat mútua que aconsegueix travar uns moviments acrobàtics, al voltant de la cadira, tensant un equilibri i una gravetat que s’entén sempre com a invariable pels segles dels segles. Hi és, evidentment, però en la metàfora hi ha l’espai per a imaginar i volar. La intensitat del moviment i d’uns rostres concentrats abosrbeixen l’atenció del públic. no hi ha grans despla+aments, espectaculars salts però la tensió queda fixada com un puntal inqüestionable en el buit que hi ha entre les dues ballarines.