L’estrena del Grec gaudeix d’una arrencada espectacular i màgica per la confluència del circ australià versàtil i imprevisible de Gravity & Other Myths i les veus enfiladisses del cor de Noies de l’Orfeó Català. A l’escena, sumen una energia col·lectiva que embriaga i provoca uns riures entre nerviosos i incrèduls pels salts al buit dels acròbates. El resultat és un origami de moviment constant de l’escena, amb el simple recurs dels cossos deambulant i convertint-se en obstacle o en mur per enfilar-s’hi, sense dificultats.  

La versatilitat és una de les característiques dels membres de Gravity: Els àgils poden fer de peu puntualment en algunes torres. I els portadors es poden moure com si fossin àgils. O ballar com a solistes, amb uns braços potents que transmeten les línies infinites de l’arquitectura, que semblen abraçar l’aire a glopades. En aquestes coordenades, les veus, en continu desplaçament, de les Noies de l’Orfeó són glòria. Han traduït bona part de les cançons angleses a tonades que ressonen a tradició catalana (com ara, La Maria té un xaiet, extreta del cançoners infantils de Sant Hipòlit de Voltregà). La participació vocal destaca la potència de l’acrobàcia per a dotar-la de veu, improvisada, com a reacció a la sorpresa. La polifonia es multiplica en els 12 minuts de la directora Buia Freixach Feixes, que hi deixa la veu i l’aire per traduir en so com li commou el moviment. Petits instants de màgia que es presenten amb la simplicitat del treball artesà, sense efectes espectaculars.

Prop de 60 artistes movent-se per l’escenari és, realment, una escenografia immensa. Per això l’escenari és buit i només es completa amb una construcció canviant de cordes que aixopluga la proposta escènica i la va tancant gràcies a il·luminar-les amb efectius recursos. La llum té molts moments de penombra, deixant acròbates a les fosques, fora de quadre, volgudament, com la coreografia de les cordes desplegant-se des de 360 graus, pràcticament: Espectatives del que podria ser. Manté una coherència al treball orgànic, físic, constant i que desplega sorpreses i va evolucionant. Si les figures cauen a terra contínuament al principi del quadre (primer soles, després en parelles com en fracassos d’acrobàcies impossibles), mica en mica acaba dominant la verticalitat i l’alçada.

Les estructures pugen com si fossin els quadres d’un equalitzador emmirallant-se al camp sonor. El virtuosisme arriba amb les torres de dos que subjecten un tercer acròbata i el fan voltar rotant contínuament. Executen circumferències còsmiques com els dervitxs amb el seu ritual de rodar sobres sí mateix i mirada introspectiva. De l’anarquia de les caigudes inicials (fent honor a la força de la gravetat del seu nom) es passa a una coreografia depurada. La tècnica és imprescindible en totes les parts de la coreografia, com la directora d’un cor que anuncia l’entrada de les diferents veus i, sobretot, que escura i acota la nota final.

Gravity & Other Myths proporciona una espectacularitat amb molt dinamisme i frescor. Tot sembla fàcil i espontani però és el resultat d’una recerca i uns equilibris insòlits. Ja van atrapar el públic el 2019 amb Backbone; ara repeteixen la celebració amb aquest The pulse. Les noies de l’Orfeó aporten la màgia a la cantera de Montjuïc. Pell de gallina com, a Erritu (2020) en què les noies cantaven als ballarins de Kukai Dantza.