La companyia quebequesa Cas Públic signa una producció molt ambiciosa, amb un cos de ball que demostra una notable qualitat tècnica en el moviment (braços que projecten línies infinites) i una excel·lent resistència física (amb un exercici potent, dinàmic, de gran desgast). Ho fa en un espai estranyament intrigant:Amb una columna al mig de l’escenari i un espai, que sovint des de la penombra, va variant en volums i alçades. De fons, en diagonal una pantalla, a vegades convertida en una paret de fluorescents verticals, que construeix petits gags il·lustrats d’uns monstres amables, quasi simpàtics, pintats a boli, com aquell treball de Marc Salicrú a Firmamento, de La Veronal. La il·lustració, que devia ser la raó del muntatge, a jutjar pel títol, es converteix, en realitat, en transició d’un quadre a un altre. El gran problema d’aquesta peça és que la direcció desorienta. No se sap què vol expressar (amb correcció de rellotge suís).

La il·luminació, volgudament austera, juga en dueslínies. Al davant, dominen les llums zenitals blanques, amb un feix de llum retallat gràcies al fum que navega constant per la peça. Des del prosceni, la llum evoca una proximitat quasi amenaçadora, tot i que mai cap intèrprets representi cap ésser perillós. En la segona línia, al fons, dominen els filtres ocres i un moviment més pausat, que semblen situar en una conversa íntima i calmada.

El moviment va transformant-se d’un clàssic (amb puntes) i neoclàssic al contemporani. És una barreja agradable de veure, que deu marcar el segell de la companyia. Aquest canvi de forma podria portar, per sota, alguna raó dramatúrgica? No se li reconeix. Cas Públic signa una exigent peça d’un moviment condensat (sovint molt vertical, sense massa desplaçaments per terra) que deixa fred en la interpretació. No se sap, més enllà del títol i del vídeo que semblen adoptats per donar un argument a la coreografia, quina expressió volen fer arribar al públic.