The funamviolistas

Quan tres instrumentistes de corda es queden sense feina i, en comptes de fer-la sonar, es troben fent-hi equilibris es converteixen en funamviolistes. Aquesta inestable situació transitòria plena d’esperances i temors és el fil argumental que lliga –sense reblar– un espectacle musical diferent, original, ja que traspassa els límits del format concert incorporant altres disciplines a l’escena com el cant, la dansa i el teatre d’humor. Així, lluny d’una audició convencional de violí, viola i contrabaix, l’espectador assisteix a una posada en escena on els personatges expressen els seus sentiments més enllà de les melodies que interpreten, canalitzant-los en el seu propi cos. Hi haurà moments d’incertesa sobre puntes de clàssic, d’alegria amb el vistós can-can, de nostàlgia vocàlica sota la llum de la lluna, de diversió evocant conegudes tonades de la televisió, de complicitat, de desavinença... moments de vida, en definitiva, transmesos amb una molt ben pautada coreografia que gairebé no permet parar quietes les músic-actrius i les fa brillar equitativament, amb solos inclosos. Poden tocar estirades a terra, assegudes a un banc amb els peus enlaire, d’esquena a l’instrument o tot ballant un tango, que la melodia no se’n ressent. Precisament, la qualitat musical és el pal de paller del muntatge, que troba en l’acoblament de les instrumentistes i els constants arranjaments sonors l’èxit de la proposta. Els signen elles mateixes cosint un repertori de 16 peces que abraça des d’Amadeus Mozart (Symphonie 40), Antonio Vivaldi (Les quatre estacions. Hivern i Estiu) i Georges Bizet (Carmen) a Nino Rota (Viva la Pappa), Gene de Paul-Don Raye (You don’t know what love is) i Henry Mancini (Pink Panter & The Inspector), entre d’altres. Potser l’espectador no sabrà dir amb exactitud tots els títols i els seus compositors (per això existeixen els programes de mà!), però reconeixerà de seguida les cançons ja que totes formen part de l’univers musical global. En aquest sentit, l’espectacle esdevé una bona fórmula per apropar la música a diferents públics. La dramatúrgia no experimenta la mateixa sort. Malgrat l’argument que explicita com afronten la pèrdua de feina i una escenografia austera però escaient, hi manca una història més sòlida que aporti diferents capes als personatges o, si més no, un relat interessant menys anecdòtic ni lliurat episòdicament a la interpretació personal del pati de butaques. D’altra manera, algunes situacions queden desdibuixades i no s’esprem una imprescindible empatia que podria generar-se fàcilment per la temàtica que s’està tractant, malauradament tan propera als nostres dies. S’ha de dir també que l’absència de paraules dificulta enormement aquesta missió –que li expliquin a la dansa!– i que l’espectacle pot perfectament voler prioritzar el gaudi de la música per sobre del relat al qual estem més habituats.

Vist el febrer de 2014 a FETEN, Gijón (Feria Europea de Teatro para Niños y Niñas)Si un no llegeix el programa de mà d’aquest espectacle, com no va fer qui us escriu, ens pensem que ens trobem davant d’una companyia francesa o italiana, que ha aterrat per aquí, en una gira internacional d’un espectacle que, ben segur, ja té previst recórrer Europa i gran part del món. Anem a pams: tres noies, amb una inequívoca aparença de músiques, sense paraules, van apareixent i donant-nos a entendre que han estat acomiadades de les seves orquestres, i coincideixen al carrer (un carrer ben fred i feréstec pels que no tenen feina ni sostre) juntament amb una petita maleta, i l’estoig de l’instrument de cadascuna. Una viola, un violí i un contrabaix, a través dels quals s’expressen, totes tres entre elles i cap al món. Les partitures són de coneguts compositors clàssics i més contemporanis, passant de Vivaldi a Mozart, el tango i l’havanera, o el Can Can, posem per cas. I no només ho interpreten amb mestratge, sense llegir i amb moviment interpretatiu, o sigui, fent d’actrius corporals i cadascuna el seu personatge (no se m’oblida un moment on la violinista es posa unes sabatilles de ballet, i tot fent puntetes interpreta un complex ‘solo’ deixant-nos bocabadats), que ja té mèrit,  sinó que a més ‘juguen’ amb les partitures, accelerant-les, ralentint-les, inventant-se ‘piques’ entre elles… i en ocasions mostrant-nos tota la sensualitat que cadascuna té com a dona. I al saludar-les personalment al marxar de la sala (un detallàs que ens esperin les tres a la sortida), com un nou i devot admirador, un descobreix que són tres noies de Badajoz, Albacete i l’Argentina! Val la pena mirar tot seguit el seu currículum i s’acaba d’entendre tot. Un espectacle excepcional com deia al principi, que farien bé de mirar-se aquells que programen el Palau, l’Auditori o fins i tot (vist el vist els darrers anys) el mateix Liceu. O qualsevol espai prou adient de Barcelona, que volgués oferir al seu públic una experiència  que, tot i que elles qualifiquen per a tots els públics (i de fet ho és), jo recomano per a paladars que ho sàpiguen apreciar. Al sortir, una persona prou qualificada em va dir que li ‘sobraven’ uns 15 minuts a l’espectacle. Potser té raó que al final quan un es pensa que ja no poden més, segueixen oferint-nos el seu art. Però també és possible que tan acostumats com estem als ‘tempos’ de l’infantil, tot el que passi d’una hora és, indefectiblement, massa llarg. Però és que no ens trobem davant d’un infantil.