Jan Lauwers reivinidcava en totes les seves obres l’acció multilateral. Permetre que hi hagi soroll, o accions secundàries momentànies al costat del tema principal de cada escena. Deia que la llibertat d’un espectador de teatre és poder mirar allà on no deixa fer-ho el director de cinema. A “The blind poet” canvia de codi. Perquè, principalment l’acció es concreta en uns monòlegs, que acaparen tot l’escenari. Sí que hi ha un cert moviment al fossar, però és manté en un tercer pla. La tesi domina més que mai. 

Cal dir que els artistes de la Needcompany projecten profunditat en els seus moviments (siguin carregats d’emoció o des d’un aire lúdic). La música és el cavall en el que cavalquen habitualment. El camí pel que transiten també és un camp habitual en Lauwers, molt interessat en la història i l’arqueologia, en els antecessors. Ara, de manera similar a Milo Rau amb The civil wars (Grec,. 2105) construeix el que podria ser una tesi universal a partir dels arbres genealògics (més o menyts creïbles) dels seus actors. Es remunten a un milenni per constatar les connexió d’amics, enemics o submissió dels ancestres dels actors. L’epíleg desconcerta perquè, després de tant de passat i d’exigir una història personal de connexió amb la societat de cada moment perquè sigui real, esclata l’amenaça de la síndrome de lynch (una mena de por que atenalla i envaeix l’escenari) d’una de les actrius. Aquesta síndrome respon a un gen hereditari que fa propens a la persona que el té a patir un càncer de colon o de recte. Davant d ela tolerància, el cant a la multiculturalitat sempre s’aixecarà la por a la mort, a la malaltia, al dolor. Com al teatre, les pulsions dominen la raó.