La bellesa està en l’inabastable. Ho certifica aquesta breu peça d’Àngel Duran. El ballarí presenta una peça magnètica, amb una tècnica depurada i un domini del cos, que el permet combinar alhora els movments rodons de la cadera i del coll amb els sincopats dels braços. El seu moviment quasi és narratiu: Ve reforçat per un text breu sobre la concepció de l’home, que es debat entre ser el que li exigeix la societat i el que ell voldria esdevenir, realment; és una fórmula científica volátil i en continua transformació.

duran mostra la seva lluita a través de la coreografia per trobar un equilibri que el permeti viure amb pau. La seva expressió arriba també al rostre amb el que multiplica exponencialment el sentit del seu moviment bipolar. Preciós treball que, a més aconsegueix redimir amb la tesi final. La vida no és una lluita i una derrota, si no una experiència que convida a conèixer i aprendre de l’entorn i d’un mateix. Com el Jo, robot d’Assimov entén que ni els humans poden garantir que les tres normes dels robots (entre la que hi ha la de desconnectar-se abans de fer mal a la humanitat) acaba sent una voluntat del seu propi cervell. I que, en la llibertat de decidir i discernir pel bé de la comunitat, està la bellesa més silenciosa i aclaparadorament feliç.