The Wooster Group fa atractiu el que podria ser ensopit. Ho fa amb molta subtilesa, limitant al màxim el material. No es perd en cap moment el punt neuràlgic del muntatge: Parlar del cants durant les jornades de treball forçats al centre penitenciari de Texas a través d’un únic disc. La companyia nord-americana, que va ser un dels primers que van incorporar la reproducció en directe a partir de televisors a l’escena (Hamlet, Grec 2006), ara és molt més fina. Han recuperat pes els actors i el que viuen (cantant-ho i compartint-ho). L’escena es trasllada a l’estudi d’un dels intèrprets a Nova York, amb els seus discos, la finestra per on contempla el dia a dia mentre deu reposar la música amb auriculars… Tot és simple, directe, sense massa ambigüitats, des de la Veritat escènica, aprofitant les coincidències de la vida per fer-ho brillar a escena.

Sense pràcticament debat, només compartir el plaer d’escoltar i de cantar en grup (com al centre penitenciari de Texas) l’ambient evoca altres moments de la literatura com les trobades de jazz amb el Club de la Serpiente de Rayuela, de’n Cortázar, per exemple. Si el jazz es desviu en les catàstrofes dels baixos fons, les cançons de treball traslladen a situacions d’injustícia arbitrària, de treballs que van substituir l’esclavisme de dècades enrere en uns estats de l’Amèrica del sud, principalment. Només puntualment, s’afegeixen algunes cites de context, en forma de peus de pàgina. Bruce Jackson, el mateix que va anar gravant les cançons i les converses als anys 60 en un disc de 14 temes (i que no s’escolten pas totes) va completar-ho amb el llibre que s’esplaiava en alguns conceptes puntuals. Van ser anys convulsos políticament i el folk ho va anar escampant. Per això, d’entre tots els temes, es pot sentir la de No serem moguts que Xesco Boix va traduir per al grup de folk.

Sense necessitar cap representació, només el sentir en la veu que reprodueixen (fins i tot la tos accidental gravada al disc) passen per la imaginació de l’espectador les escenes del capatàs (els Moore) dalt del cavall imposant la seva llei als treballadors del centre penitenciari. L’amenaça era constant i només el cant els alliberava. Així mateix, va ser la cançó la que ha permès mantenir viu el seu record i fer-lo ressonar ara que el Black lives Matter torna a ser cap de pancarta de manifestació a Amèrica. Wooster Group no hi fa ni una sola referència; no cal, sera massa evident. El cervell del públic s’hi adreça sense que ningú els hagi de fer menció. Brillant per la seva simplicitat i contundència.