Terra baixa (Reconstrucció d’un crim)

Un clásico sólo lo es si siempre interpela al público y la dirección de escena sabe cómo sacarlo de la molicie de la costumbre. La costumbre que ensordece las palabras. El esfuerzo de integrar el contexto histórico, hurgar en las biografías y desplegar el poliedro de perspectivas que pueden reflejarse en el presente. Zarandearlo para que el espectador lo disfrute con renovado vigor dramático. Visión artística que Carme Portaceli y Pablo Ley reivindican con entrega militante. Pero no siempre, como en este Terra baixa, con suficiente equilibrio. Esta dramaturgia actúa como una onda expansiva acelerada que se aleja cada vez más del diálogo con el material dramático original. Como si toda la obra se concentrará en la potencia simbólica del grito final. Ese “he mort el llop” que reverbera en los escenarios desde su estreno en 1897, acompañado por una historia cruenta de conflictos sociales, guerras y represión. A partir del big bang del rugido liberador de Manelic, han deconstruido el drama para ponerlo al servicio de un thriller social que a la postre se destapa como un simple recurso instrumental. La investigación del comisario Vinagret (Manel Sans) es sólo otro mecanismo para ahondar en el conflicto de clases y la lucha obrera. Esta es la tesis central que defienden con aleccionador tesón y épica resolución. Sí, ahora hay una cadena finales para un texto de sino ignoto. Para defender su discurso se incorpora otro nuevo personaje (una periodista inspirada en la pionera Carmen de Burgos) que ejerce de cronista de la muerte del amo Sebastià y de décadas de combate proletario desde finales del siglo XIX hasta más allá de la Guerra Civil. Una narradora, interpretada por Laura Conejero, que pisa el escenario con la convicción de quien coloca su mensaje en un templo político como el Teatre Olympia del Paral·lel.La sensación que, entre la apabullante literalidad de datos y documentos, el texto Guimerà queda relegado a mero catalizador para una superestructura dramatúrgica. Desapasionado archivo dramático del sistema caciquil en los valles pirinaicos -donde nunca llegó la revolución proletaria-, con personajes de composición errática que se mueven entre el puro estereotipo (el Sebastià de Eduard Farelo) y el naturalismo (el Manelic de un convincente Borja Espinosa). Para los demás basta un costumbrismo puesto al día. La Marta de Ana Ycobalzeta sólo es víctima amilanada, desposeyéndola de los potentes rasgos de la recurrente figura forastera en los ecosistemas humanos de Guimerà. Una documentadísima fuga dramatúrgica colocada en una puesta en escena elegante, visualmente exquisita, que ha integrado que la mejor manera de aprovechar el escenario de la Sala Gran es el vacío monumentalizado descubierto ya por otros montajes.

Benvolgudes siguin les adaptacions de textos clàssics. La voluntat d'incidir al públic, de fer veure quina deuria ser la percepció dels espectadors quan ho va escriure el dramaturg, és una aportació valuosa. En l'època en què el true crime és moda, Pablo Ley rellegeix el text escrit el 1896 coincidint en l'epoca de convulsions obreres i l'atemptat de la processó del Corpus, que l'autoritat va utilitzar per esbandir la resistència obrera amb detencions, tortures, condemnes i execucions arbitràries. L'obra arrenca amb l'escena final en què Sebastià cau ofegat per Manelic i aquest canta fins a tres cops "He mort el llop". Però en comptes d'un signe de victòria, que el Bé ha vençut el Mal, ho fa quasi planyent-se. El camí a la llibertat a la Terra Alta, fora de les valls, és una escapada conscient que hi haurà persecució. I que sempre tindrà l'ombra dels tricornis resseguint-li les passes. Lope de Vega va escriure Fuenteovejuna en què una revolta popular contra el seu amo acabava en què el jutge decidia no condemnar ningú. Guimerà alliberava, en principi, la parella, que havien estat riota dels Perdigons, els camperols que sabien l'abús de'n Sebastiià i l'acceptaven. Pablo Ley i Carme Portaceli creuen que el Poder no hagués permès aquesta impunitat i hagués arrassat com amb l'escabetxinada que acabaria amb el procés de Montjuïc (denunciat per la premsa internacional de l'època) arran de la bomba a la processó de Corpus.Carme Portaceli i Pablo Ley, que ja van adaptar L'auca del senyor Esteve de Santiago Rusiñol pintant les penúries de la dictadura franquista a la mateixa Barcelona (Sala Gran, 2010), fan un pas enrere i es deixen atrapar per una Barcelona industrial que vivia els primers moments de revolta. Molt probablement, aquesta brama deuria escampar-se capital enllà, com el fum del tren de vapor s'extenia per entre valls i boscos: Alhora que s'avançava que la ciutat era un lloc d'oportunitats de sortir del feudalisme agrari, també es deurien explicar els abusos de la burgesia i com els obrers es manifestaven i es declaraven en vaga per aconseguir les 8 hores de feina o la reducció del treball infantil.Que l'èpica de Manelic i Marta sortint lliures després de matar el botxí que els oprimia es converteixi en un regust de sentir-se perseguits li dona una complexitat que és molt sana per a la lectura de l'obra. Però hi ha alguns peròs que no se n'ha aconseguit desempallegar i això fa que la peça camini sempre amb un peu coix. El nou filtre que versiona el text original (com si convertís l'aventura rural en una metàfora en contra dels abusos de poder a les pròpies ciutats) hauria de permetre que tots els personatges multipliquessin les seves contradiccions. Seria més interessant, per exemple, un Sebastià (Eduard Farelo, granític) molt més turmentat per la seva obsessió, que se senti atrapat pels seus propis enganys. Sí que està bé que la Nuri (Kathy Sey, la llum de l'escena en tots els passatges) sigui una jove més madura, no tant ingènua que pren decisions i ajuda generosament (el seu cant final és moment culminant en què s'alça el públic). En els interrogatoris podrien haver despuntat subtrames dels Perdigons (Pepo Blasco, Mercè Mariné, Mohamed El Bouhali), així com es veu bé la intenció de la Xeixa (Roser Pujol) de provar d'evitar-ho però sucumbeix per la por.La Marta (Anna Ycobalzeta) i Manelic (Borja Espinosa) són dos herois que només la bondat del dramaturg els reconcilia amb un final plausible per l'epoca, que no es pot revelar (en aquest paper). En aquesta adaptació tot es narra des dels ulls d'una periodista (Laura Conejero) que segueix les pesquisses d'un inspector (Manel Sans). És subtil comprovar com la periodista busca els per quès de les situacions, mentre l'inspector només pretén resoldre el què i el qui per tancar el judici d'un cop de carpeta. En realitat, ella parteix d'una informació privilegiada que algú, des del Poder, pretén difondre per tapar el procés de Montjuïc. La periodista entrevista Marta per entendre, com va fer Emmanuel Carrère a L'adversari que arriba al Romea, en pocs dies. A Terra baixa, els interrogatoris sovint es transformen en escenes en flaix back que fan repetir cites i situacions que els hi aniria bé una esbandida perquè no aporten més colors a l'original.En un espai com la Sala Gran, que es podria emborratxar d'estructures corpòries immenses pels continus canvis d'espai (i fins d'època), Paco Azorín, ha optat per la buidor. Només una taula, una petita gàbia, una pissarra (que fa la funció de paret) i algunes cadires. La llum és la que emmarca, la que empresona, tot i estar en un espai lliure. Una troballa que es complementa molt bé amb la il·luminació d'Ignasi Camprodon. Pel que fa al moviment, queden molt estranyes les coreografies en què vesteixen els personatges d'autòmats: El que cal veure en aquesta producció són caràcters complexos, no pas simplificar-los.Àngel Guimerà sí que va escriure una peça amb el obrerisme industrial i un traingle amorós, que sembla precedir Terra baixa: En Pòlvora (1893). El TNC en va fer una adaptació ambiciosa el 2006. És cert que la mirada de Pablo Ley i Carme Portaceli no és sobrera però perd consistència la idea que Guimerà fes un distanciament entre el públic i els personages ubicant-los al camp. Perquè a En Pòlvora, no li va semblar necessari. Potser, els problemes de la representació d'aquesta funció que la deuria castigar la burgesia, va fer que adoptés aquesta nova mirada bucòlica. Segurament, això ho explicaran millor els historiadors.Per últim, és bo que l'espectador d'avui entengui quina era la percepció social del moment en què es va escriure. Però també és molt convenient (sense necessiat de forçar-ho) trobar paral·lelismes actuals (segle XXI) que ressonen amb repliques de finals del segle XIX. Sense anar més lluny, Ramon Simó ho va fer amb el Macbett de Ionesco sense necessitat de canviar una lletra (només introduint les punyetes al nou rei de l'absurd). La farsa del judici del cas de Montjuïc, com les pressions que rep en Tomàs perquè infli les tintes en contra de Marta, és una demostració reincident dels judicis de l'1-O, i de les conseqüències encara ben presents a la societat catalana. A vegades, alguns silencis es fan clamorosos. Terra baixa que vol ser un al·legat a l'obrerisme, es va fer servir com a llibret per a l'òpera Tiefland, que la cineasta de propaganda nazi Leni Riefenstahl va acabar portant al seu molí. Els textis que passen a ser universals, a vegades, aguanten lectures ben antagòniques.

És ben sabut que per les venes del nostre estimat Manelic no corre cap mena de sang blava, i que malgrat les moltes hores mortes que s’ha passat tenint cura del ramat, mai s’ha plantejat grans preguntes existencials sobre això del ser o no ser. Però, alhora, ningú no pot posar tampoc en dubte que, pel que fa al teatre català, Manelic és la cosa més semblant que tenim a aquell príncep Hamlet de Dinamarca; el protagonista de l’obra teatral catalana que més s’ha aproximat a poder ser considerada un clàssic universal. Cal dir en aquest sentit que, tot i que actualment els escenaris internacionals s’han oblidat una mica del text de Guimerà , van haver-hi èpoques en les quals al Manelic , a la Marta i al senyoret Sebastià t te’ls podies trobar fàcilment a qualsevol teatre del món interpretant l’obra en un dels catorze idiomes en els quals ha estat traduïda. Però també te’ls podies trobar cantant alguna de les tres versions operístiques a les quals va donar origen . La més cèlebre i notable d’elles , la que va composar en alemany Eugen d’Albert amb el títol de “Tiefland” . Segons sembla , aquesta òpera que Maria Callas va protagonitzar a Atenas quan era molt joveneta i que el Liceu va tenir el detall de recuperar l’any 2008, es trobava entre les preferides d’Adolf Hitler . No és estrany en aquest sentit que Leni Riefenstahl , la mítica directora que en tantes ocasions va col·locar el seu gran talent al servei del nazisme, la convertís en un projecte cinematogràfic (una de les vuit adaptacions filmades existents de l’obra) titulat també “Tielfland” que va trigar dues dècades en poder finalitzar i no es va poder estrenar fins el 1954. Leni, per cert, va utilitzar als anys 40 com a extres un grup de gitanos que poc després, acabaria gasejat a Auschwitz . I per cert també que aquesta apropiació de l’obra realitzada des de posicions properes al Tercer Reich, diu força sobre la mal·leabilitat amb la qual ha estat interpretat el drama , segons el punt de vista ideològic de qui la interpretava: sobre aquest tema, també se n’ha parlat i escrit sovint.En qualsevol cas ( i com demostren també per exemple la “Terra Baixa Reload” de la Fura dels Baus , el monòleg a quatre veus amb dramatúrgia de Pau Miró que va protagonitzar Lluís Homar, o la versió racialment innovadora que va presentar el Romea de Calixte Bieito) , el text de Guimerà no ha deixat de fer les constants aparicions que cal esperar d’un clàssic . Els clàssics, quan ho són de debò, ho són precisament perquè estan oberts a aquest ampli ventall de possibilitats que admet les més diverses lectures del text. Sense anar més lluny, en poc més d’un any l’obra de Guimerà ha donat origen a tres propostes tan radicalment diferents com la que va presentar Roger Bernat al Teatre Lliure, la que Àngel Llàcer ha fet servir per tenir una trobada televisiva amb el nostre teatre amateur, i la que ara ens presenten Carme Portaceli i Pablo Ley a la mateixa Sala Gran del TNC en la qual , fa dues dècades,  l’encarregat de matar el llop era Julio Manrique.El cas ( i mai millor dit, donada la vesant policíaca que pren la proposta) és que, no sé jo si tenint també en ment la fascinació col·lectiva que exerceixen darrerament els crims analitzats en format televisiu amb tots els seus ets i uts, el tàndem ha pres la decisió de convertir l’obra de Guimerà en una investigació criminal. Donat tot el que portem dit, cal donar alhora per fet que a aquestes altures més o menys tothom sap que “Terra Baixa” finalitza amb en Manelic i la Marta, fugint cap a les sembla ser que menys corruptes terres altes, mentre el pastoret crida per triplicat allò de “He mort el llop!”. Doncs situem-nos justament en aquest punt i final de l’obra per tal de convertir-lo en el punt inicial de la seva nova dramatúrgia. Per molt que ens agradin els finals esperançats que en tenen quelcom de finals feliços encara que es situïn al bell mig de la tragèdia, no costa gaire imaginar que la Marta i en Manelic , seran objecte d’una fèrria persecució. Especialment, tenint en compte que el crim que han comés constitueix un atemptat a l’ordre establert. I en Sebastià ,encara que sigui un cràpula abusador i un senyoret arruïnat, és alhora un ben simbòlic representant d’aquest ordre establert. Ley i Portaceli ens situen doncs ja d’entrada en el lloc i en el moment en el qual s’ha comés el crim. I introdueixen com a personatges afegits el comissari al qual se li ha assignat la investigació, i la periodista enviada per tal d’informar de l’evolució del cas; una periodista que rememora com van anar els fets explicant-los amb forma de “flashback” , i que s’acaba convertint en la seva omnipresent narradora. I també en la veu de la consciència social , política i ideològica que tots i totes (ara , parlo ja del públic) hem d’anar capturant a mesura que avanci l’acció. Per si de cas no havíem sabut copsar mai encara la veritable dimensió que tenen els personatges de l’obra, la nova dramatúrgia amb la qual ara se’ns presenten s’encarrega d’obrir-nos els ulls. I ja de pas, de transmetre amb tot detall la forma com les desventures d’aquests personatges carregats de valor simbòlic es projecten gairebé en tots i cadascun dels fets històrics que els han precedit poc abans, que corren en paral·lel a la seva història tal i com l’havíem conegut fins ara, i que (tenint en compte les noves informacions sobre el futur amb les quals ens pensa sorprendre la dramatúrgia ) els hi espera un cop l’obra deixi de ser la “reconstrucció d’un crim” a la qual es refereix el seu sota títol, per tal de convertir-se en la seqüela del text de Guimerà. I un cop lliurat a les temptacions Il·limitades que ofereix la seqüela , especialment quan la penses utilitzar a mena de lliçó magistral i resum il·lustrat sobre totes les lluites obreres i totes les hecatombes bèl·liques i ideològiques del segle XIX i del segle XX ( i en el fons, de tots el segles dels segles ) ja no resta altra cosa que fer realitat aquella consigna que reclamava situar “la imaginació al poder “, i que tanta fortuna va tenir al llarg del Maig del 68 . Que, curiosament , és un dels pocs esdeveniments fonamentals del passat segle que la dramatúrgia ha oblidat esmentar, potser pensant en la possibilitat de fer una seqüela de la seqüela.Així doncs, la investigació criminal que podria haver estat una profitosa idea per tal de donar-li noves perspectives a la presentació del text, s’acaba convertit en un encotillat pes feixuc que ho posa tot al servei del discurs, amb un aclaparador afany didàctic . I que ho fa sense cap mena de subtilesa, carregant tant com és possible totes les tintes de l’excés (les descripcions de les escenes de presó fan que fins i tot el magistral sentit melodramàtic de Dickens sembli un exercici de contenció) , volent abastar l’univers sencer ( al Manelic i a la Marta els hi venen una mica grans aquestes espardenyes sobredimensionades ) ,i lliurant-se sense embuts a l’estereotip més previsible ( el malèvol comissari i la molt conscienciada periodista en són la millor prova ) i la caricatura ( el terrible Sebastià d’Eduard Farelo en constitueix la mostra més aclaparadora). I per cert que ni Farelo ( el senyoret Sebastià) ni Laura Conejero ( l’aguerrida periodista) en tenen la culpa, del registre forçat amb el qual han d’encarnar els seus papers. Com tampoc en té la culpa la resta del repartiment (en el qual sobresurten el Manelic de Borja Espinosa i la Marta d’Anna Ycobalzeta, tot i que tampoc ells puguin escapar-se del tot de les trampes que els hi tendeix la dramatúrgia) de tenir que moure el cos seguint els dictats d’una coreografia de Ferran Carvajal que sovint, situa els intèrprets al llindar d’un involuntari ridícul automatitzat. I es clar: així les coses, i per molt que Portaceli i Ley s’hagin compromès a respectar gairebé en la seva integritat el text de Guimerà, no hi ha forma que aquest pugui ser valorat com li correspon. Els constants talls provocats per l’interrogatori i els no sempre lògics canvis d’ubicació dels seus parlaments, contribueixen també a impedir-ho. I ni la sòbria però alhora tenebrosament espectacular disposició escènica ideada per Paco Azorín (una altra victòria dels llums de neó que es ve a afegir a la que ens ofereix l’escenografia de “Pares normals”) pot impedir que la sensació de desgavell es vagi fer creixent . Tot plegat, mentre els creadors de la proposta s’entossudeixen en demostrar-nos que la Marta i en Manelic formen part de l’icònic quadre “El quart estat” pintat per Giuseppe Pelliza : la pintura a la qual tan profit li va saber extreure el Bertolucci de “Novecento” fa també aquí (naturalment, no podia faltar) la seva proletària aparició. I mentre la Nuri de Kathy Sey ens demostra que ella ja no és la Nuri de tota la vida, sinó la revolucionaria hereva dels fills de la Comuna de París que no para de cantar “Le temps des cireres” , tot convidant-nos a unir-nos a la lluita. Una lluita que, teatralment parlant, es perd , a força de situar el discurs desmesurat per damunt del teatre que transmet idees , sense intentar que se't fiquin t’ al cap de manera tirant a forçada i a artificiosa . 

No es pot parlar de deconstrucció de la «Terra baixa» original perquè el que han fet els dramaturgs Pablo Ley i Carme Portaceli en aquesta nova versió del Teatre Nacional de Catalunya és una reconstrucció del crim que Àngel Guimerà va deixar embastat. «He mort el llop!»... i cap a casa. Així ha estat des de fa 125 anys. De la mateixa manera que el «ser o no ser» de Shakespeare deixa clar sempre que “aquest és el dilema”.Semblava que «Terra baixa» era un d'aquests clàssics que no admetia gaires retocs: la muntanya, el llop, la pastura, el mas, la submissió de la dona, el caciquisme de l'amo... Doncs, sí. Pablo Ley i Carme Portaceli han demostrat que sí, que es pot retocar. I han reelaborat una «Terra baixa» que sembla feta de cap i de nou. I el que té més mèrit: sense defugir l'època en què Àngel Guimerà la va emmarcar, però enquadrant-la ara en el context històric d'aquell moment.És així com el crim passional del Manelic contra l'amo Sebastià esdevé un crim de caràcter social embolcallat per la febre de l'anarquisme que va caracteritzar Europa i també la Barcelona i la Catalunya de finals del segle XIX i principis del segle XX.Els espectadors que no n'estiguin al cas se sorprendran només començar quan comprovin que, en aquesta versió, l'assassinat de l'amo Sebastià a mans del Manelic i el mític crit «He mort el llop!» es produeix a la primera escena. A partir d'aquí, com en una mena de “travelling”, la història tràgica del triangle de la Marta, el Manelic i el Sebastià plana sobre l'escenari com un trencaclosques amb les peces que cal anar posant al seu lloc.Àngel Guimerà hi és al complet. Tot el text de «Terra baixa», també. Però vist amb la distància que dóna el temps, des dels ulls del segle XXI, quan ja es coneixen les conseqüències de les lluites obreres, de les successives dictadures, de la guerra civil, de les dues guerres mundials, de la reviscolada del feixisme i, m'atreviria a dir, de les guerres més recents com la de Rússia contra Ucraïna.Pablo Ley i Carme Portaceli han afegit dos personatges a la seva reconstrucció que s'afegeixen al microcosmos humà del Mas Bordís on hi ha la hisenda de l'amo Sebastià: una periodista que narra els fets i ajuda a reexplicar la investigació posterior al crim i un comissari de malnom El Vinagret que s'inscriu en els temps de repressió de finals del segle XIX contra l'anarquisme i l'obrerisme després dels atemptats coneguts com a fites històriques de les bombes del Foment del Treball, de la Plaça Reial, de les fàbriques Sala i Can Batlló, de la processó de Corpus al carrer Canvis Nous, de la bomba del Liceu, els atemptats entre patrons i obrers o, més endavant, el 1909, els fets de la Ciutat Cremada, amb els judicis massius de Montjuïc a anarquistes i obrers, les execucions de molts d'ells, els empresonaments indiscriminats i els desterraments ideològics dels que no tenien les mans tacades de sang.Aquesta nova i agosarada estructura dramàtica fa que cadacun dels personatges de «Terra baixa» tingui el seu moment narratiu, sobretot a través dels interrogatoris que el comissari El Vinagret fa a cadascun d'ells per treure l'entrellat de la mort de l'amo Sebastià, obsessionat per caçar el cap del Manelic que ha fugit de l'escena del crim, i amb l'afegit de carregar el mort, mai més ben dit, sobre la consciència de la Marta, només perquè és dona, perquè és ella la que ha provocat el drama entre l'amo Sebastià i el Manelic.Deixem que siguin els espectadors els que descobreixin per on van els trets en la relectura i la versió afegida de Pablo Ley i Carme Portaceli. ¿Què passa amb la Marta després del crim? ¿Què passa amb el Manelic quan ha mort l'amo Sebastià? Només diguem que el fil històric del context és com una nova obra dins de l'obra clàssica i que reforça els valors que ja té «Terra baixa», els enriqueix, els reivindica, els enforteix i els fa sobretot partíceps inevitablement de la història que ha marcat la lluita per la supervivència de la gent i del país des del 1896 fins al 1939.Es pot parlar, com diu el subtítol, de “reconstrucció d'un crim”. I no vull caure en el tòpic que corre com una brama que es tracta d'un dels capítols de la sèrie «Crims» perquè no és això. Del que cal parlar és de “reconstrucció de la història de mig segle”, un mig segle marcat per sang i foc sense amagar-ne els motius de fons: la mort de l'amo, la mort del llop com a símbol de tots els mals.Tot això, però, sense una atractiva posada en escena i una interpretació suggerents podria quedar en un simple propòsit d'intencions. Afortunadament no és així. Són gairebé dues hores i mitja que sense saber com passen volant. En un marc escenogràfic pràcticament despullat —unes cadires, un taulell, una gàbia de presó i un teló de pissarra que serveix de pantalla de projecció d'imatges obreres històriques—, s'eleva una història que ja té per ella mateixa un enorme potencial dramàtic.Amb personatges caracteritzats contemporàniament es fa un va i ve entre el passat i el present. Amb unes escenes conceptuals, amb una il·luminació que —ara sí, vinga—, “posa llum a la foscor”, i un treball de moviment coreogràfic que converteix els personatges en figures espectrals tocats per l'herència del temps i amb l'aportació musical que enllaça el drama titllat de “rural” del Mas Bordís amb el conflicte europeu i universal, es viu com si fos avui un crim que va passar ahir.Aquesta «Terra baixa» és, d'entre totes les versions que se n'han fet en diferents escenaris al llarg dels últims anys, inclosa si voleu la més recent d'Àngel Llàcer i TV3, una «Terra baixa» de revisita imprescindible tant per a aquells espectadors veterans que coneixen l'obra com per a aquells més joves que s'hi enfrontinper primera vegada.I és de revisita imprescindible per descobrir l'especulació literària que hi ha fet la dramatúrgia de Pablo Ley i Carme Portaceli; per constatar com un personatge sempre infantil de la Nuri es transforma en un personatge adult i agafa un gran protagonisme; per veure com hi ha moltes Martes i molts Manelics i tots són perfils vàlids amb els seus matisos; per no deixar de comprovar que tots els amos Sebastians de tots els temps són sempre iguals quan el seu poder tremola; per comprovar que hi ha maneres de fer que personatges com els de la Pepa i la Xeixa no semblin sempre titelles de fira; per tornar a veure el desconcert del Tomàs, el més enganyat, davant la mentida del casori forçat; i per posar el Josep en una mena de veu de la consciència que avisa del que s'acosta.La direcció de Carme Portaceli ha resituat els personatges i els ha revalorat a tots prescindint de l'etiqueta de la jerarquia protagonista. Els ha preparat per a una difusió llarga, no només en molts escenaris catalans —l'obra té una extensa gira— sinó també en funcions internacionals i en versió original sobretitulada, amb un repartiment que compta amb la solidesa d'actrius com Laura Conejero (la periodista), el magnetisme d'Anna Ycobalzeta (la Marta), el geni d'Eduard Farelo (l'amo Sebastià), la ingenuïtat i la lucidesa final de Borja Espinosa (el Manelic), les intervencions importants en el context de Mercè Mariné (Pepa) i Roser Pujol (Xeixa —canvi de sexe), la desolació de Pepo Blasco (Tomàs), el cinisme de Manel Sans (comissari) o la desesperació del Mohamed El Bouhali (el Josep), amb una mirada excepcional per la reconversió del personatge de la Nuri, que ha fet créixer l'actriu i cantant Kathy Sey, un regal afegit que obre i tanca, com un lament, aquesta versió de «Terra baixa» amb un cant emblemàtic com «Le temps des cerises» (El temps de les cireres), una cançó francesa de l'època de «Terra baixa» relacionada amb la Comuna de París, quan va ser enderrocada pel govern en la coneguda “Setmana de sang” i que es va convertir després en un cant revolucionari: ¿Com serà la vida de la gent quan la revolució n'hagi canviat les condicions econòmiques i socials? I tenint en compte que la pregunta encara no s'ha respost: ¿Com serà la pròxima revolució si arriba una altra vegada el temps de les cireres, “le temps de les cerises”? (...)