Fer senzill el que és difícil. La interpretació de Lluís Homar és genial. Sense necessitat de donar veus ni posats corporals diferents a la Nuri, la Marta, el Sebastià i el Manelic es fa entenedor des de la segiona rèplica de cada personatge de qui és el que va avançant la trama, el conflicte. La violència és el resultat dels abusos, de l’engany i de l’amor incondicional pur entre un pastor que només esperava la seva xicota tot resant-li un segon parenostre amb una Marta que es té per pecadora. Certament, no és un monòleg, si no una polifonia a quatre veus (interpretat, això sí, per un únic actor).
L’espai és immens. Atractiu, inspirador, que va desplegant-se i que causa sorpresa en treure’s la cortina. La il·luminació, molt marcada, accentua els espais i alhora la tensió dramàtica. Aparentment, sembla pesat presentar un Guimerà despullat, sense el soroll dels personatges, i dels seus desplaçaments. Però Homar el fa magnètic, demostrant una àmplia paleta de colors en el cub blanc en el que es mou. Molt recomanable. Farà una notable temporada al Teatre Borràs.
Es mereix que el públic respongui a la voluntat d’un primer actor contrastat que ha comptat amb una adaptació de fi bisturí de Pau Miró. Dissabte, al Municipal de Girona, va aconseguir un fet insòlit: que el públic amb la gola rasposa deixés d’estossegar a mida que avançava la trama. I sense desembolicar cap caramel de menta!