SiNOPSi
Pau Miró fa una nova adaptació, ara per a la canalla, de Terra baixa, obra icònica d’Àngel Guimerà.
El públic infantil i juvenil està de sort: hem proposat a diversos artistes de la dramatúrgia i les arts visuals que adaptin en format de conte il·lustrat quatre clàssics de la literatura dramàtica universal. L’adaptació està pensada per a ser vista virtualment, des de les pantalles dels ordinadors.
El cicle comptarà també amb:
La casa de Bernarda Alba de Federico García Lorca, adaptat per Victoria Szpunberg.
Antígona, de Sòfocles, adaptat per Helena Tornero i
El rei Lear, de William Shakespeare, adaptat per Jordi Oriol.
Àngel Guimerà, nascut a Tenerife, va estrenar Terra baixa el 1896 al Teatro Español de Madrid amb la companyia Guerrero-Mendoza, traduïda al castellà per José Echegaray. L’any següent ho va fer en l’original en català al Teatre Principal de Tortosa, amb la companyia Teodor Bonaplata, i al Teatre Romea amb la companyia d’Enric Borràs.
L’obra explica la vida de la Marta, una noia de pagès a qui l’amo de les terres, el Sebastià, fa casar amb el Manelic, un pastor de les muntanyes. La Marta té una amiga, una nena que es diu Nuri, que té un paper determinant en l’obra.
La peça, de caràcter social, és de l’època més creativa de Guimerà i trenca amb la tònica realista per acostar-se al Romanticisme i al Simbolisme, propis del Modernisme. De seguida va tenir molt èxit en l’àmbit dels Països Catalans, i també més enllà.
una fama mundial
Ben aviat, el 1903, se’n fa una versió operística a Praga, amb música d’Eugen d’Albert i llibret de Rudolf Lothar; el 1907, Fructuós Gelabert en fa una versió cinematogràfica per a Films Barcelona, protagonitzada per Maria Llorente i Enric Guitart, i també adapta la peça per a l’òpera el músic belga Ferdinand Le Borne (deixeble de Massenet i de Saint-Säens); el 1913, Mario Gallo en fa un altre film a l’Argentina i l’any següent també J. Searle Dawley, ara als Estats Units; el 1922 fa el mateix a Alemanya Adolf Edgar Licho, director teatral vinculat al Deutschen Künstler Theater de Berlín, i hi torna, als anys 40, la directora oficial del règim nazi Leni Riefenstahl; i finalment, el 1950, Miguel Zacarías encara en signa un altre a Mèxic.
al teatre, a la televisió…
Pel que fa al teatre, ja més recentment, el 1981 se’n va estrenar una versió al Teatre Poliorama, protagonitzada per Carme Elias i Enric Majó, dirigida per Josep Montanyès i Joan de Sagarra amb versió de Josep Maria Benet i Jornet.
El 1990, Fabià Puigserver en va dirigir una altra versió, una producció del Teatre Lliure estrenada al Mercat de les Flors amb Emma Vilarasau i Lluís Homar de protagonistes, que va ser adaptada a la televisió l’any següent amb realització de Montanyès.
També a la televisió, el 2011 Isidro Ortiz en va signar una altra versió protagonitzada per Marina Gatell i Ernest Villegas, de la qual Hernán Migoya va fer una adaptació en còmic, il·lustrada per Quim Bou.
I el 2014, Pau Miró va reprendre el clàssic amb una adaptació teatral monologada, protagonitzada per Lluís Homar. L’espectacle va ser un èxit i va rebre el reconeixement del públic als Premis Butaca 2015 amb quatre guardons: millor actor teatral per a Lluís Homar, millor il·luminació per a Xavier Albertí i David Bofarull, millor disseny de so per a Damien Bazin i Lucas Ariel Vallejos i millor composició musical per a Sílvia Pérez Cruz.
