Angélica Liddell ha de reposar uns mesos. Deixar que pugui girar els seus dos darrers treballs (d’una contundència textual i una plasticitat aclaparadors): Liebestod i The Scarlet letter. El Temporada Alta té molta paciència amb la creació d’aquesta actriu que necessita desbordar l’espectador d’imatges, de repetició, d’un ritual sovint un punt sàdic però, habitualment, justificat i elevat a l’enèssima potència per la coherència dramatúrgica.

La cap de cartell del cap de setmana de programadors (al costat de Bros de Castellucci i Sonoma de La Veronal) se li ha caigut la pinça. La voluntat era valenta com sempre. Treure el dolor del flamenc que l’emparenta amb la vida i amb el seu teatre, que res deixa a la comoditat amable sense extreure ni una sol quejío. Renunciar també al seus esperats monòlgs i cedir el text (i projectats) a algunes rèpliques d’El Agujetas. Reivindicar com a imatges icòmiques les referències a les guitarres flamenques (en un abocador) o al carro i la bandera gitana i el cabró per a supersticiosos. Hi inclou, molt puntualment, un parell de personatges que transiten sense preveure una raó dramaturgica. Són, això, sí una amenaça a la seva vulnerabilitat. El seu karma blanc, pur ingenu contrasta amb la força diabòlica de la Liddell en els seus múltiples quadres. La imatge de cal dentista és tant repugnant com la de l’operació de circumcisió de Gènesis 6, 6-7. Prvocoa tant fàstic (que no dolor) que es converteixen en riallades nervioses.

Finalment, el quadre en què es banya en alcohol, com a fórmula per superar un dolor (que no s’ha expressat en l’escena) procura ser catàertic. Com aquells sacs de sorra que deixava anar al centre de l’escenari, durant més d0un quart dhora, com a única acció, a La casa de la fuerza. Però el vi s’escola cames avall i no fa el volum del terra. Les botelles es van escampant com un botellot al parc de La Devesa. Caos i desordre. Segurament, en algun replec del pensament de Liddell hi ha una expressió dolorosa, una mirada de fit a fit a la por i l’amenaça. Però, aquest cop, no s’ha traslladat a l’escena. L’entrega fisica i la degradació del seu cos per a què l’espectacle arribi a extrems insòlits és absoluta però, sense un guió que ho aliniï sona gratuït. Té la força i la profunditat però no la clarividència. Aquest és el mal. Cal que Liddell guardi aquest muntatge, que és fallit a la vista del públic. En el risc hi ha l’error. No passa res. Bo és reconèixer que no hi ha hagut la comunió i no donar-li més voltes (o girar-lo com un mitjó fins que es trobin els connectors que haurien de projectar a platea i que, ara, semblen desactivats).