SiNOPSi
ARTICLE
«Àfrica, un nou prisma escènic» | Por Carme Tierz
L’apartheid que va prendre a la població negra de l’Àfrica Austral els seus drets fonamentals va instaurar-se l’any 1948, qual la legislació va oficialitzar-hi el domini de l’home blanc i va castigar severament el de pell fosca. Tot i que la segregació racial els va negar l’educació o la sanitat, els negres sud-africans no van abaixar els braços, i van utilitzar la cultura com una eina de denúncia i mobilització. Creació i lluita van anar de la mà, sobretot, a partir dels anys 60, quan els escriptors cridaven a la subversió a través de novel·les i relats que, sovint, van convertir-se en obres teatrals. Aquest és el cas de The Suit (El vestit), un conte agredolç en què el seu autor, el sud-africà Can Themba (1924-1967), va abocar la frustració d’un sector de la població –els homes i dones negres universitaris– condemnats al silenci per l’apartheid. Peter Brook ja va portar al Temporada Alta (2000) l’adaptació francesa de l’obra basada en aquest relat, i ara hi torna amb un muntatge que recupera el text anglès original. The Suit no és l’única incursió en l’escena artística africana d’aquest Temporada Alta. També Macbeth, l’òpera de Verdi, viatja a l’Àfrica negra en una creació de Brett Bailey que mostra el rei escocès com un imponent senyor de la guerra; Alain Platel dirigeix Cop fatal (Coup fatal), una explosiva fusió de dansa i música, de barroc europeu i de ritmes africans, interpretada pel contratenor congolès Serge Kakudji i tretze músics de Kinshasa, i el tuareg Bombino farà vibrar els espectadors amb el seu rock del desert. El festival visualitza, d’aquesta manera, l’interès dels artistes europeus i africans per treballar plegats, per barrejar dos móns que, de fet, tenen punts en comú. Si en el segle XIX, la confluència de les cultures autòctones africanes amb les dels colons va enriquir-les, en el XXI, aquest fil invisible està donant lloc a propostes tan màgiques i potents com les que veurem a Girona i Salt.
«Re-make, re-model» | Por Sergi Dòria
Em ve al cap un tema de Roxy Music collita del 76: Re-make, re-model. Vivim temps de liquidació cultural amb poc marge per anar més enllà de la conjuntura; a manca d’idees originals, els autors recorren als clàssics: en alguns casos la re-lectura és del tot necessària per motivar al públic; en d’altres, una grollera apropiació del text –en diuen “transgressora”– al servei de l’eslògan polític del moment. La beateria tecnològica també fa de les seves: recordeu aquell Rei Lear amb serres mecàniques? Com el director pensa que tot li és permès, l’adaptació és la coartada perfecta per esdevenir Jack l’Esbudellador. Re-fer, re-modelar cantava Bryan Ferry. Els nostres dramaturgs “re-modelen” tant, que acaben “creient-se” Shakespeare. Hi ha honroses excepcions, com les destil·lacions txekhovianes de Veronese. També L’enemic del poble que interpreta Pere Arquillué o l’Stockman de les Antonietes són dignes revisions d’Ibsen. El Temporada Alta ofereix dues mostres del Re-make, re-model. Brett Bailey presenta un Macbeth senyor de les guerres tribals al Congo. Pot ser una bona re-lectura. Shakespeare, barrejat amb Verdi al cor de les tenebres… Per què no? El provocador Romeo Castellucci esquartera Juli Cèsar: si vau veure la seva dantesca Comèdia sabreu a què atenir-vos… Per a no pecar d’aixafaguitarres, direm que la Terra baixa, amb Lluís Homar fent alhora de Manelic i de Llop és un encert: treball actoral cent per cent. Chapeau. Enfront del recurs als clàssics, Temporada Alta celebra la quarta edició de la Setmana de Dramatúrgia: vuit autors salten al ring amb textos escrits en dos mesos. La llum del Gran Price. Sona la campana i cada paraula és un “crochet” creatiu que revifa idees eternes. La millor versió del Re-make Re-model. Perquè, com deia la cançó: “Tots sabem que la propera vegada és la millor / Però si no hagués propera vegada… ¿a on aniríem?”
«L’aparador de la producció de casa» | Por Juan Carlos Olivares
La gran habilitat de Temporada Alta ha estat des de sempre comptar amb diverses potes per atreure un perfil d’espectadors heterogeni: teatre internacional amb patums fidels al projecte, sòlida connexió iberoamericana, importació dels èxits populars de la cartellera barcelonina i atenció irreductible a la creació autòctona. A més del rastreig permanent d’allò que s’està coent al teatre català consolidat i emergent, compta amb dos instruments propis per fomentar l’escena pròpia: el Premi Quim Masó (ja a l’octava edició), i el Torneig de Dramatúrgia Catalana (a punt de celebrar la quarta edició) convertit en una factoria de comèdies que després triomfen al circuit comercial. Moviments centrípets i centrífugs simultanis que converteixen Girona en un nucli receptor i emissor d’un ampli espectre del teatre català. Un cartell variat en el qual es poden veure tant l’aplaudit Cels, el text de Mouawad dirigit per Oriol Broggi, i La partida muntada per Julio Manrique, com l’aventura iniciada per Alícia Gorina en pujar al seu pare Àlex a l’escenari perquè desbudelli amb mans d’expert la pel·lícula Peeping Tom de Michael Powell. Es confia en Parking Shakespeare perquè traslladi el seu estiuenc Molt soroll per res a les casernes d’hivern i també amb Los esqueitors, la darrera “gamberrada escènica” de Nao Albet i Marcel Borràs, la parella que concep el teatre com un capítol de la Taronja Mecànica. Es dóna suport a la continuïtat d’un projecte singular com Llibert de Gemma Brió i a la novetat de La supervivència de les lluernes de Laminimal Teatre Sistèmic. Es fa l’ullet a l’esperit del Paral·lel d’Esperança Dinamita de Le Croupier i a l’heterodòxia de transformar un intocable com Terra Baixa en un monòleg per a Lluís Homar. No cal dir que hi ha lloc per al darrer Quim Masó (Bluf de La Calòrica) i per a l’eclecticisme de El conde de Torrefiel. Tot –i més– és teatre català i té la seva plaça principal a Girona.
