Acrobàcia de gfrans aparells amb l’aparença d’un joc artesanal, espontani. La poètica no defalleix en tota la primera part amb una música en directe que va amplificant el so a partir de les pistes de so que va gravant el músic i que, com en l’escena va fent més complexe aquell exercici sempre parrtint d’un cabdell de llana o que representa ser-ho. Els artistes, contínuament, fan aparèixer petits ninots amb els que juguen, per als qui actuen, que es deixen robar l’ànima, la vida. Tot i la blancor de la posada en escena, s’intueix un clarobscur, no només pels contrallums de l’escena, si no també per la relació un punt malaltissa amb aquests ninots que els buiden, els hi roben. Hi ha alguna ombra de maldat, de desconfiança que potser pretén donar sentit al títol (perquè l’acció amb els ninots s’anirà reduint. 

La base del treball són els fils que es construeixen i desfan a ulls del públic. La segona part dóna pas als números de circ. tots són evolucionats. Només la Roda CyR es mou ens els paràmetres clàssics. tot i la sensibilitat i la marca de bon rotllo, hi ha somriures entre els personatges però no hi ha quasi contacte físic. Però és preciós vbeure com es pot fer un nus amb els dits dels peus fent la vertical, com hi ha un joc de contorsionisme i de traèzi a partir d’un tapís desmanegat o la capacitat de funambulisme, sigui amb un monocicle o bé amb una corda fixa que, en realitat són sis mig tensades. Bestial.