Sempre s’ha dit que un robot (per molta forma humanoide que tingui) mai tindrà la capacitat d’emocionar-se. Des de la fredor de la programació binària es fa difícil trobar-hi una empatia. Ja es va poder comprovar fa uns anys en aquell Les tres germanes versió androide del Grec, 2014. Ara, en canvi, sembla que han trobat el desllorigador. Perquè Martí Sánchez-Fibla i Beatriz Liebe fan una mena de conferència sobre la robòtica amb la presència de tres aparells que responen (o no) les seves directrius. En aquesta fràgil i complexa programació hi ha la sorpresa. També en el risc per construjir un moviment que no desequilbri el seu centre de gravetat. Però, segurament, la gran troballa és el concurs de guions teatrals per a androids. Si en breu Szpunberg recupera La màquina de parlar al Maldà (es va estrenar 10 anys enrere a la Sala Beckett), ara han optat per premiar els guions que eviten buscar la lògica humana en el cervell  cartesià del robot. O no. Aquest és el seu quid. 

La voluntat del treball és poder explicar que l’evolució de la robòtica és a les beceroles. Que ara s’ha desenvolupat el més primari, amb un comportament similar a la d’un escarabat, respecte el potencial de l’home. I els escarabats passen desapercebuts, quan no fan fàstic (o por). Les breus explicacions exposen la necessitat de perdre-li la por a la robòtica, deixar de desconfiar-hi. La coreografia (sovint juganera com un mirall  perfectament  a la inversa: tots dos aixequen el braç dret quan haurien de canviar-se la lateralitat) amb una llum tènue mínima i un so minimalista aconsegueixen construir una tensió màgica (d’aquella que aconsegujeixen els ballarins amb uns moviments carregats d’intencionalitat). I, finalment la buidor en l’espera eterna, la incapacitat de qüestionar-se res, d’estar contíniament reptant les normes, els límits de la ciència fan que sí, emocionin sense llàgrimes. Els escarabats sangloten? En tot cas, aquests androids captiven.