Tanzània és una peça fresca, una confessió de Montserrat, la protagonista, (Margarita Ponce) a una persona en una tauleta d’un bar, que no revelarà mai als seus germans ni al seu pare. Necessita que l’escoltin i té molta gràcia per fer-se escoltar. O, potser, és una conversa que ella mateixa assaja al davant del mirall i per on li apareix l’ombra de la consciència. Passa molt per sobre del pes que han de suportar les persones que fan les cures d’un malalt. En el seu cas, el pare amb alzheimer. Molt allunyada del drama Suite TOC núm 6 o Cost de vida, per citar dos exemples. Aquest compromís amb la cura, representa ser la causa principal de la consciència però, en realitat, sembla poc creïble perquè la protagonista troba prou temps per anar quedant amb el seu nou amic de la peixateria. De fons, com en tota comèdia patètica, s’intueix que el seu idil·li tindrà un final inesperat, de personatge antiheroi que ha palpat la dolçor del flirteig i es quedarà amb la mel als llavis. El seu safari no és el de retraar lleons, si no el de plorar sola mirant-se al mirall de l’ascensor del seu edifici.

En la conversa Montserrat (amb pantalons i camisa verda de semicamuflatge) es transmuta en la peixatera gallega, en l’interessant seductor, o en el seu pare desconfiat. Elena Alcalde intervé, puntualment, com a antagonista del personatge. Ella, però, respon a una peripècia irreal, a una revisió del comportament del propi personatge en forma de judici civil (i moral). És una jutgessa que es diverteix fent-la gruar i reclamant que la sala estigui ben ordenada. El judici, d’un fi surrealisme, es manté paral·lel a la peripècia amorosa entre dues persones adultes. La trama romàntica, acaba passant per sobre, del litigi moral. L’espai, buit i conceptual fins a l’extrem, per cert, es va transformant amb el moviment de les cadires, una de les troballes de la peça.

Tanzània no va gaire més enllà de les Rambles del Liceu. No és cap viatge iniciàtic o de retrobada com aquella Austràlia d’Israel Solà. Sí que descriu un personatge ben real, carregat d’il·lusions i també de pors, que s’acaba refugiant en el castrador paper de fer de tieta ideal, sense arribar a revoltar-se per l’egoisme dels seus germans.