Si hi ha un espai suggeridor per traslladar un fet teatral és un ascensor. Però com que no es disposa del recurs del primer pla, les situacions extremes es traslladen a llocs més panoràmics. El que més s’hi apropa són els microteatres de lavabo però que es fan per a un públic forçosament restringit. Tancats aconsegueix el repte de plantejar tres còmiques (i dramàtiques) situacions d’ascensor i sortir-ne airós. La comèdia va agafant girs a mesura que es relacionen les escenes amb els diferents personatges de la família Fuster i l’acompanyant de la matriarca.

Óscar Molina, que també dirigeix aquests dies El funeral de Mary-Lin a la Sala Versus Glòries, aporta la informació en compta-gotes. Com si fos una escena de la màfia calabresa, però en clau de l’Eixample, cada personatge ensenya els seus mèrits i també les seves vergonyes. En algun punt, de tan retrògrada que és, provoca la rialla del públic, que no pot creure un ésser que pensi i que digui, sobretot, tantes barbaritats. L’obra va destapant les eines de poder i els refugis íntims dels protagonistes. Ho fa amb un equip d’actors que es desdoblen (a vegades, davant de públic, amb un simple recurs de vestuari). És un joc teatral absolut, començant pels ascensors que es marquen només enquadrant-ho amb la llum, el so i una fina línia dibuixada a terra. Els Fuster són una família benestant i acomodada de Barcelona. Entre aquestes estirps s’amaguen els pecats. Però no dubten a tirar-se tots els plats pel cap quan troben un instant en què, aparentment, ningú més els escolta. Al final, qui acaba guanyant la partida és la que ha amagat millor els seus trumfos. La mare (Àngela Jové és l’única actriu que no es desdobla i permet ensenyar una pàtina de colors ben diferents del seu personatge) els porta un cos pel davant. I els altres no s’ho pensen, confiats. La resta del repartiment, miren de construir personatges amb uns rols esquemàtics perquè el públic els pugui identificar amb poques rèpliques. L’obra reviu la tragèdia de Lluny de Nuuk (l’obra amb què Pere Riera va debutar al TNC dins del programa T6, el 2010) i acaba sent un cant a confiar més en les persones i menys en la seva sang.