És una peça ideal per a espais petits. Perquè la coreografia no surt de la petita estructura esfèrica de guix en la que totes dues intèrprets, Júlia Godino i Alexa Moya, pugen alhora. És un equilibri constant. Una tensió absoluta. Hi ha una coreografia minimalista que va abordant les extensions de la parella sobre de la fràgil estructura. Cada imatge estable es fixa per breus segons, com si fos una proposta per a un apunt ràpid de dibuix amb model.

L’exercici necessita una notable concentració entre les dues intèrprets que, a mesura que avança l’espectacle, van fer més complexes les figures, l’una carregant l’altre i alternant-se, en unes figures que passen a ser més d’equilibri circense que de dansa. L’experimentació transmet calma, repòs, un joc acurat per no sortir de la peanya, com qui malda per sobreviure i ajudar l’altre en un petit element que els manté surant enmig de l’enfonsament del Titanic. Però en comptes de desesperació, es percep cooperació, mirades i subjeccions sensibles, que abracen més que immobilitzen. Un petit viatge sobre d’una estructura que no deu fer més de mig metre de diàmetre.

Magnètic, intens, una perla.