Tan a prop

És una peça ideal per a espais petits. Perquè la coreografia no surt de la petita estructura esfèrica de guix en la que totes dues intèrprets, Júlia Godino i Alexa Moya, pugen alhora. És un equilibri constant. Una tensió absoluta. Hi ha una coreografia minimalista que va abordant les extensions de la parella sobre de la fràgil estructura. Cada imatge estable es fixa per breus segons, com si fos una proposta per a un apunt ràpid de dibuix amb model.L'exercici necessita una notable concentració entre les dues intèrprets que, a mesura que avança l'espectacle, van fer més complexes les figures, l'una carregant l'altre i alternant-se, en unes figures que passen a ser més d'equilibri circense que de dansa. L'experimentació transmet calma, repòs, un joc acurat per no sortir de la peanya, com qui malda per sobreviure i ajudar l'altre en un petit element que els manté surant enmig de l'enfonsament del Titanic. Però en comptes de desesperació, es percep cooperació, mirades i subjeccions sensibles, que abracen més que immobilitzen. Un petit viatge sobre d'una estructura que no deu fer més de mig metre de diàmetre. Magnètic, intens, una perla.

Des de Bèlgica ens arriben vents d’una relativament “nova” manera d’entendre la dansa que se centra a desengranar l’anatomia del moviment, les condicions anatòmiques de possibilitat del moviment, a partir de situacions o regles del joc autoimposades. És el cas de Tan a prop, la peça que es va poder veure a Tàrrega d’Alexa Moya i Júlia Godino (conegudes com Les del picnic per la peça Picnic on the Moon que encara roda per festivals d’arreu), en què totes dues pugen a una plataforma de guix còncava. D’aquesta manera, les dues intèrprets s’aboquen al repte de compartir un espai ben petit en el que han de mantenir l’equilibri conjuntament, un joc de risc i confiança, en el que un pas en fals de qualsevol de les dues, arrossegaria a l’altra. És a partir d’aquest joc que neix una dansa de contrapesos, portés i mirades.S’agraeixen propostes tan senzilles i honestes, que a partir d’una idea concreta perfectament comprensible (qualsevol persona ha intentat mantenir l’equilibri en una plataforma irregular alguna vegada), s’aconsegueix mantenir l’atenció del públic en tot moment tot i tractar-se d’una peça contemplativa i quasi escultòrica. La diferència qualitativa respecte a propostes belgues d’aquest tipus (estic pensant en Alexander Vantournhout, per exemple) és la sensibilitat mediterrània que es reflecteix en la mirada i el tacte de les intèrprets, aportant el punt de color a la blancor escultòrica del guix i els cossos.