Probablement, és de les peces teatrals més despullades, menys artificioses. Com l’oralitat irlandesa (La presa, Traduccions-Translations, El bon lladre….), hi ha qui té capacitat d’atrapar narrant una petita història mínima, salpebrant-la d’ironia, de la seva pròpia vergonya i amb una dosi d’humanitat que respira veritat per tots els cantons, encara que sigui una ficció perfecta. Passa en els breus pensaments d’Alfredo Sanzol (Delicades, El bar que se tragó todos los españoles) però també en aquesta meravella de tres narracions breus d’Alan Bennett. Les tres històries canten els quarts i les hores i esclata en ujn carrilló final. són un rellotge suís. saps que sonarà a l’hora de l’àngelus però és una decisió contemplativa i plaent veure com dringa la cantarella. Tot és puntual i hi és, encara que pugui semblar barroc, per definir el volum dels tres caràcters que descriuen. Són tres dones que espien pel porticó de la finestra sabent que la vida se’ls hi escola, sense massa entusiasme,

Imma Colomer. Lurdes Barba i Lina Lambert interpreten tres exemples de dones d’edat indeterminada de l’Anglaterra del tè a les cinc. Tres persones invisibilitzant-se per l’entorn i que troben l’amor i la raó de viure en les petites coses. I que, tot i l’experiència viscuda, els hi falta mà esquerra per reenfocar la seva vida. O prefereixen no forçar el destí, com aquella Colometa de La plaça del Diamant (altra vegada, apareix la veu d’lñgú que sap parlar des de la intimitat, sense carregar i deixant que els personatges respirin les seves equivocacions).

El treball de les actrius succeeix en un espai concret i abstracte alhora (perquè permet construir l’espai que habiten aquestes tres ànimes). Cap de les tres peces decau. Totes tenen una intensitat i uns girs que, tot i imaginables, no deixen de ser un privilegi reviure’ls amb les actriuasses. Imma Colomer hi imprimeix el toc de dona que sap que tots els antiquaris i premsa en general riuen de la seva ignorància (que seria generalitzada). Lurdes Barba tira per la dona intrigant de crims imprevisibles, però sempre cursa qe les plantes del jardí no tingui pulgó. I Lina Lambert s’embriaga del cinisme d’una dona del reverend. Que s’apaga com un ciri i que ningú es preocupa d’oxigenar la capella pel bé de la Vida. moments preciosos que ens brinden amb gran simplicitat, sense artifici. Amb mitges gruixudes i un posat de no haver regalimat mai el tè fora de la tassa.

És de justícia que trobin més places per a recuperar aquesta perleta. Que tinguin més oportunitats de representar Talking Heads, sigui de temporada o de bolo. Quan això passi, no se la perdin!