Jordi Galí és hipnòtic. No creua paraula. Dialoga, en tot cas, amb els elements rudimentaris que utilitza per a la seva construcció, una instal·lació escènica. Només està atent al seu artefacte que va construint amb una meticul·lositat que magnetitza l’espectador. En el cas de T, és un element que el té molt treballat i que s’atreveix a cronometrar-lo, a fer-lo acompassar amb un artilugi, també molt artesanal (politges i pinyons de bicicleta compensant el pes que recorden aquells entranyables invents del TBO) que es mou i que serveix de banda sonora zen al fons de l’escena. 

Galí sense ni una corda, només amb dos pneumàtics com a elements per a subjectar escales i llistons i dos pals d’escombra es mou amb seguretat i finesa en l’element que va prenent forma i arriscant l’equilibri. Un joc de nens transformat en un exercici d’expert ensamblador. Cada marca de la fusta té la seva raó de ser. El que es podria titllar d’una lentitud exasperant, es converteix en un viatge iniciàtic, un somriure de veure què pretén aconseguir i un oh! absorbit cap endins quan, ballant sobre les fustes com a contrapès de l’artilugi, aconsegueix un nou impossible. 

A sala, T  s’empassa l’atenció. Galí també treballa habitualment en espais oberts. El seu material ho permet, sempre que sigui sobre una superfície dura i plana. Cal, això sí, assegurar-se que l’entorn permeti concentrar l’atenció del que succeeix a escena. La instal·lació final és atractiva però el que sobta és la seguretat en què executa cada moviment per bastir la peça, en un temps molt limitat i davant la presència dels espectadors. Aquest joc d’equilibris, de fusió de materials prosaïcs per a construir una peça icònica reconcilia amb el món.