Hi ha dos elements per entendre la humanitat d’una manera senzilla: Són aparetment antagònics, però, en realitat, es complementen. Com qui fa un trencaclosques de 5.000 peces, primer les agrupa per colors. I després va escampant-les per mirar quines són les que s’acoblen bé per la seva forma. Núria Guiu va començar fent una mena de conferència performativa explicant amb paraules la seva tesi sobre la confrontació de dos fenòmens a Youtube: el coverdance i el ioga (Likes). L’aventura es va anar expandint amb Spitirual boyfriends, una mena de lògica continuïtat al seu primer gran èxit. Amb Cyberexorcisme provava d’avançar cap a l’altre extrem: mirar d’entendre l’algoritme que tria els vídeos que una persona vol veure a partir de l’interès de la mirada. Guiu va rescatar un equip de Tiktokers i els va fer ballar presencialment, com si reproduïssin les seves gesticulacions, però en comptes de fer-ho amb la intimitat de casa seva i gravat en un mòbil, ara ballaven en directe, davant d’un públic que podia triar altres enfocaments, en una acció multidireccional.

En realitat, la tecnologia s’ha construït sobre uns estereotips que són el resultat de la mixtura entre les influències universals d’avui amb la cultura pròpia mimetitzada durant generacions. Per això, tant a Medium com a Supermèdium hi ha una barreja estilística de ball, des de la sardana al ball de saló, el ballet o als moviments hipersexuals del TikTok d’avui. D’aquella concreció, amuntegant els diferents elements que responien a un mateix ordre (els colors del trencalosques), ara s’ha passat a escampar-los i provar què pot ensamblar bé i quina és la imatge quan tot relliga fugint del retrat predeterminat de la portada del trencaclosques. Elimina l’art figuratiu i es trasllada a un impressionisme, a un cubisme, a una expressió artística dispersa, amorfa i tan indefinida com la societat actual.

En aquesta Supermedium hi ha instants de comunió a la vora del foc, com el cant final caricatura de tot el que ha passat a l’escena, que es defineix com la pitjor performance ballada possible. És cert que hi ha un desordre que costa al públic saber per on agafar la situació. La bruixeria tenia molta més concreció a Biterna, per exemple. També Marta Pazos ha volgut connectar-se amb Joan Brossa (Astral) a través d’una mèdium a l’escena per intentar que els seus poemes visuals rebotin diferent a l’escena de quan ho fan en un museu. Són proves que ensenyen una societat líquida, que s’adapta i beu tot el que té al davant sense massa criteri crític. Hi ha una postal en moviment constant (sobretot si la peça de 9 ballarines s’ha acabat fent amb set, perquè dues d’elles tenien grip). En realitat, no hi ha figures connectades, només instants de grups i molts duets i desplaçaments grandiloqüents de plàstics lluents i protectors d’obra penjats com si levitessin a l’aire fins que una boira espessa els atrapa. El trencaclosques final té un punt d’ironia naïf. És una provocació després d’ensenyar un quadre desmanegat que pot recordar la rave que la mateixa Guiu ballava fa uns mesos a Crowd. La imatge del trencaclosques és deforme; ningú ha dit que sempre hagi de captar el capvespre d’un bulevard de París.