Li heu donat un cop
d’ull a la cartellera londinenca, al llarg d’aquests darrers mesos ? Si per
casualitat ho heu fet, us haureu fixat que l’espectacle del West End  més aclamat al llarg de 2015 ha sigut la
gloriosa reposició de “Gypsy” interpretada per una Imelda Staunton en permanent
estat de gràcia: la seva creació com a Mama Rose – un personatge basat en
l’autèntica mare de Gypsy Rose Lee, la dona que va revolucionar el món del
“burlesque” amb el seu concepte del strip tease i va fer que per primer cop,
una “stripper” es convertís en figura mediàtica adorada per intel·lectuals i
artistes- resulta senzillament antològica. I ho podeu comprovar: per sort,
l’espectacle ha sigut enregistrat per la BBC – que el va emetre el passat
27/12- i està prevista la seva edició en DVD. El cas és que abans que “Gypsy”
deixés l’escenari del Savoy, es van posar a la venda ja  les entrades pel retorn de “Funny Girl”,
aquell altre musical al voltant de la cèlebre actriu còmica Fanny Brice –una
estrella dels espectacles que el  mític
productor Florenz Ziegfeld estrenava al Broadway dels anys vint del segle XX-
que no s’havia vist al West End des de que Barbra Streisand ( que li deu a l’obra
el seu definitiu salt a la fama) el va representar fa a la vora mig segle. En
poques hores, les entrades per veure a Shridan Smith –un veritable ídol del
“Show Business” britànic – interpretant a Fanny , van volar per complert. I
ara, després de les crítiques apoteòsiques rebudes per Sheridan, en resten ben
poques, per gaudir de la pròrroga que el muntatge presentarà també al preciós
Savoy Theatre.

I a què ve–us estareu preguntant- que aquest ens estigui donant la
llauna i repassant ara la cartellera de Londres, com si nosaltres visquéssim al
West End enlloc de viure a Barna? Doncs ve al cas perquè aquests dos
espectacles dels quals us acabo de parlar ( el primer d’ells, una obra mestra;
el segon, un clàssic un xic menor, però clàssic a la fi) llueixen estupendes
partitures musicals de Jule Styne, que a més a més de ser un dels grans
compositors del Broadway clàssic (com veiu, una paraula que es repeteix) , és també el creador dels temes de “Sugar”,
aquest musical basat en la que potser sigui – amb el permís de tantes i tantes
obres mestres-  la millor comèdia
cinematogràfica de tots els temps. Parlo, naturalment , de “Some Like it Hot/
Con faldas y a lo loco/ Ningú és perfecte” , per dir-ho amb els tres títols-
l’original, l’espanyol i el català- amb els quals podeu identificar aquest
sensacional divertiment que Billy Wilder i I. A. L. Diamond van escriure tot partint
de la pel·lícula francesa “Fanfàrria d’amor”.

L’any 1972, Styne, el lletrista Bob Merrill ( heu cantat alguna vegada
“Hello, Dolly!”?; doncs les lletres del tema són tan seves com les de la
mateixa “Funny Girl”) i l’autor Peter Stone ( seu és el guió de la magistral
pel·lícula “Charada”), van tenir la gosadia de transformar en musical aquella
meravella cinematogràfica. I el que són les coses: en aquell moment, no van
faltar veus que van indicar que el resultat, era un espectacle molt agradable
de veure, però que feia certa olor a antic. I la culpa, d’aquestes afirmacions,
la va tenir en gran mesura el meu adorat Stephen Sondheim: més d’un crític va
assenyalar llavors que després de “Company” i “Follies” ( dos molt innovadores
i conceptuals obres mestres del mestre), “Sugar” resultava excessivament
“retro”.

Doncs, com podem comprovar ara mateix al TGB  , els responsables de l’obra van saber molt bé
com conservar l’irresistible , enginyosa i de vegades maliciosa essència còmica
de l’original. I  com acoblar-li unes
cançons que, per cert, no tenen res a veure amb les que cantava Marilyn a la
pel·lícula, encara que l’orquestra del TGB faci una picada d’ullet , i
introdueixi com qui no vol la cosa unes poques notes de la seva  banda sonora. Passats quaranta tres anys des
de l’estrena de l’original, “Sugar” ha deixat de semblar un objecte escènic
“retro” per convertir-se, en tot cas,  en
un brillant espectacle  amb gustós sabor
“vintage”. Lluny del desencís provocat recentment per altres espectacles
musicals amb més ínfules i/o  pressupost
que han passat per la nostra cartellera, el muntatge que ens ofereix Pau Doz
sap com optimitzar al màxim fins i tot les pròpies limitacions ,funciona amb un
ritme precís capaç de resistir la comparació ( i això, és molt dir) amb el
fantàstic material original que té com a punt de partida , i extreu  de la seva parella protagonista un parell de
interpretacions frenètiques i plenes de química que assoleixen allò gairebé
impossible: mentre estàs gaudint amb Xavi Duch ( que s’emporta les rialles més
potents de la vetllada) i Ivan Labanda ( a hores d’ara, una veritable estrella
del musical local), no tens la necessitat de passar-te l’estona enyorant a
Lemmon i Curtis, perquè el que t’ofereixen aquest dos , es prou personal com
per no dedicar-te a pensar en ningú altre. Això, amb el permís d’una Bealia
Guerra també ben eficaç , i d’un secundaris amb alguna irregularitat, però alhora
prou solvents. Mira per on , aquest cop hauran de ser els londinecs els que
viatgin cap a Barcelona, si volen recuperar un espectacle que no passa pel West
End des del 1992!