Vist el divendres, 18 de novembre de 2016 a l’Eixample Teatre de Barcelona

Qui més qui menys, coneix la història de ‘Con faldas y a lo loco’
-¡Ningú no és perfecte’, depenent de en quina cadena televisiva la
veieu-, la esplèndida comèdia cinematogràfica de Billy Wilder, amb Jack
Lemon, Toni Curtis i Marilyn Monroe al capdavant d’un repartiment
impagable. I és que posar dos homes (homenots, com més, millor) a
vestir-se i fer de dones voltats de bellíssimes i desinhibides companyes
d’orquestra, i crear tota mena d’embolics i situacions còmiques que
funcionen en qualsevol temps i públic.

Però que això es faci en teatre musical (que fa temps volta per sales
de tot el món) i funcioni com un mecanisme de rellotgeria… això té un
mèrit més que remarcable.

No m’estendré gaire a explicar-vos el perquè, però us recomano molt i
molt d’anar a veure aquest espectacle rodó, divertit, amb un ritme
endimoniat que no cau ni una mica en les dues hores de funció -més
entreacte-, interpretat per actors i actrius que li donen tot el que
tenen i el que li cal perquè la platea (era l’estrena, molta gent del
gremi) esclati en uns entusiastes aplaudiments, que per a més mèrit,
eren merescuts i sincers.

Malgrat no ser una gran producció a l’ús, no li falta de res:
escenografia i vestuaris d’acord per a acontentar els més exigents, un
so i unes llums impecables. En el pla interpretatiu, ningú no està fora
de lloc, tot i que cal reconèixer que Xavi Duch semblava haver nascut
per a aquell paper. I sobretot, tot l’elenc semblava connectat i
disposat a connectar-nos-hi, cosa que aconsegueixen. Tots canten, la
majoria ballen, i molt bé, tot entra a temps, els cossos expressen
perfectament què li passa en cada moment a cadascú, ajudats per unes
entonacions de veu realment expressives. I puc dir-ho perquè vaig
anar-hi acompanyat d’algú que no entén el català, i tot i no captar
gairebé els textos, s’ho va passar d’allò més bé.

Tot això és en molta part responsabilitat de l’adaptació, de les
coreografies i interpretacions musicals (perfectes) però, sobretot, de
la direcció de Pau Doz, que no deixa res a l’atzar, que treballa cada
moment i sap què vol dir en cada moviment, paraula, silenci i gest.
Vaja, un treball d’envergadura.

Ja us ho deia, us recomano que no us perdeu el Sugar, i que, de pas,
aquesta ‘petita’ perla amb uns 20 intèrprets, serveixi perquè la nova
direcció de l’Eixample Teatre consolidi l’etapa que vol situar en el
mapa teatral barceloní aquesta sala, i el públic lo correspongui amb el
seu favor.