Pau Doz, al capdavant de la companyia Som-hi Films, ha dirigit un musical que, en primer lloc, funciona com a comèdia d’embolics i, en segon lloc, guanya encara més amb la part musical. Ivan Labanda, Xavi Duch i Beàlia Guerra recreen a escena els mítics personatges que Billy Wilder va inmortalitzar a la gran pantalla amb l’ajuda de I. A. L. Diamond. I que ningú s’equivoqui: aquí no es tracta de recrear a escena aquell treball actoral del trio Lemmon, Curtis i Monroe que tots sabem que és irrecreable.

A Sugar, títol que pren el nom de la protagonista, trobem una comèdia musical a estones romàntica, a estones més vodevilesca, que en l’única cosa que s’emmiralla és en el fantàstic engranatge argumental i els infal·libles diàlegs. Exactament els mateixos ingredients que el pas del temps –benaurat i imprescindible pas del temps- ha ascendit el film als altars del paradigma de comèdia perfecta.

(…)

Hem hagut d’esperar fins al 2015 per poder veure a Barcelona una versió per primer cop en català d’aquestSugar amb una parella masculina protagonista que ara per ara són del millor que té el teatre musical a casa nostra. Al llarg dels anys hem vist créixer la solvència d’Ivan Labanda, no només a l’hora de cantar, sinó de catapultar tota la seva vis còmica a un públic que domina des del primer minut, però aquí també és Xavi Duch qui es guanya el seu merescut espai com a protagonista.

Com hem dit abans el musical juga a favor dels personatges Joe/Josephine i Jerry/Daphne i són ells dos els qui carreguen els neulers de la comèdia. Cal saber conservar la brillantor dels diàlegs en les escenes de transvestisme sense caure en el sainet barroer i no hi ha moment més satisfactori que el d’un actor a escena esperant a que el públic deixi d’aplaudir per poder continuar amb les rèpliques. I la nit d’estrena en vam viure uns quants.

Seria injust comparar Beàlia Guerra amb Marilyn Monroe com seria injust no valorar l’encertat posat càndid del seu personatge, el seu únic i magnfíc solo (excel·lent traducció de Roser Batalla jugant amb “Petxina” i “Shell”) o la seva traça a l’hora de moure’s en les formidables coreografies corals amb les que Laura Olivella impregna l’ambient d’un Broadway clàssic impecable. Segurament tota la part dels gàngsters, a la cerca i captura dels protagonistes, necessita una revisió de ritme, però això no treu que aquesta producció de Sugar sigui ara per ara un dels encerts de la temporada