“Sugar” és el triomf del teatre una mica més modest: amb el mínim, màxima rendibilitat. Què dic, “el mínim”? En tot cas ens referim a un marc petit, el Gaudí, i una escenografía modesta, on amb tres mobles mal comptats es fa un decorat nou constantment…la resta és un musical amb majúscules, amb un bon grapat d’actors i ballarins, amb una orquestra en directe i un aprofitament màxim de 4 sortides on tot el repartiment entra i surt de forma vertiginosa. Només amb això, “Sugar” esdevé un “deixar-se anar” durant un parell d’hores, sempre amb un somriure, tot revivint un dels grans clàssics de la història del cinema, del teatre i del musical: “Ningú no es perfecte”. El primer número  ja és impactant i aconsegueix l’objectiu: que el públic s’enganxi. I així continuarà durant tota la funció, amb les aventures de Sugar i d’aquesta orquestra de dones on sobresurten Daphne i Josephine. Tant se val si són Xavi Duch o Ivan Labanda o ho actuen els seus substituts. El musical enganxa i en molts moments fa vibrar. Pocs mitjans, però actors i músics de talent: màxima rendibilitat, diversió assegurada.