Ella era: Marilyn Monroe. I ells: Jack Lemmon i Tony Curtis. La pel·lícula: ‘Some Like It Hot aka’. En doblatge barroer: ‘Con faldas y a lo loco’. Any 1959. Billy Wilder i I.A.L. Diamond es van basar en una pel·lícula francesa del 1935, ‘Fanfare d’amour’, de Richard Pottier. De fet, aquest film ja havia promogut el 1951 un remake en alemany: ‘Fanfaren der Liebe’. No seria fins al 1972 que la pel·lícula es convertiria en el musical de Broadway, ‘Sugar’, dirigit per Gower Champion.

Des d’aleshores, en diferents versions, ha voltat pel món, però és la primera vegada que se’n fa una versió catalana. Més val tard que mai. Per als qui no han vist la pel·lícula —ha plogut molt de color a la pantalla des del 1959!—, diguem que la trama passa durant l’època de la coneguda Llei Seca que va perdurar entre els anys 1920 i el 1933, i amb Chicago com a icona central.

Dos músics sense gaire pedigrí i sense feina accepten un encàrrec de missatgers per recollir unes presumptes partitures, però es veuen obligats a fugir cames ajudeu-me perquè han estat testimonis d’una revenja criminal entre màfies. Troben la sortida i l’amagatall fent-se passar per dones entrant en una banda de música femenina que actua en hotels i sales de festa. Dels trets de metralleta al romanticisme. De la violència pistolera a la dolcesa. De la lletra, al ball i la cançó. (…)

‘Sugar’ és un muntatge de gran format pel nombre d’intèrprets i músics en directe, però que guanya en proximitat a l’hora d’aixecar-lo en una sala mitjana com la del Teatre Gaudí Barcelona, plena a vessar el dia de la meva funció i amb aplaudiments entusiastes al final. La companyia ha aprofitat al màxim l’espai i juga des del primer moment amb les quatre cantonades per a les entrades i sortides, que són constants. Les coreografies i les intervencions musicals van guanyant a poc a poc la partida i els diversos espais es resolen amb canvis de pocs elements d’attrezzo, però suficients i prou suggerents per emmarcar cadascuna de les accions. (…)

Fa la impressió que hi ha ‘Sugar’ per temps, al TGB. Si els compromisos actorals ho permeten, no seria gens estrany de veure’n pròrrogues ben aviat. I és que, després de l’arrencada en plenes festes nadalenques, l’espectacle ha trobat el ritme i el clima que el fan rodó del tot i la companyia es veu encarrilada en un engranatge de conjunt que no la fa trontollar cap moment. Dues hores de diversió musical garantida, bon guió, bona adaptacio, bona interpretació, ball ben encaixat i moments d’humor de la parella home/dona sense sobrepassar mai el llistó de caure en l’excessiva caricatura. En definitiva, un dels musicals més agraïts dels que ha donat fins ara la collita de la temporada. (…)