Una de les habilitats d’un bon xef és no
marejar massa matèries primeres 
sensibles, aquelles que demanen que llur delicat sabor sigui exaltat,
mai emmascarat.  Quan una companyia té al
davant  una comèdia tan rodona (que gran erets,
Billy Wilder) com ‘Some like it hot’ (Ningú no és perfecte, Con faldas y a lo
loco) el que s’ha d’evitar és caure en experiments gratuïts. I això, esquivar
aquest ris innecessari, és precisament el que fa la gent que dirigeix Pau Doz.
El seu propòsit ha estat servir la versió escènica de la pel·lícula de manera
que en tot moment rememorem la cinta protagonitzada per Monroe, Lemmon i
Curtis. Amb l’afegitó, jo diria, de saber adaptar l’obra, intel·ligentment, a
un espai i un pressupost ajustats (per bé que no és un espectacle gasiu, com ho
demostra la presència d’una petita orquestra servint la banda sonora en directe
i un cos de ball de fins a 8 efectius). Crec a més, que el ritme que s’imposa
al muntatge és el que demanava la farsa, i aquí també s’ha d’aplaudir Pau Doz.

No tot són flors i violes. Al cos de ball, que
executa amb correcció unes encertades coreografies de Laura Olivella, li manca elegància,
i algunes interpretacions  secundàries  estan sobreactuades. Per fortuna, el fil
argumental pivota, bàsicament, al voltant dels tres personatges principals. I
aquí, tan Bealia Guerra com Xavi Duch i Ivan Labanda, estan a l’alçada de les
circumstàncies, que no eren balderes. La comicitat de la parella transvestida
és, en aquest sentit, un dels grans pros del muntatge.

Un bon musical de petit format, i jo diria que
un adequat espectacle familiar per aquestes dates (llàstima que no desembarqués
uns dies abans al Gaudí).