Amb el mínim expressar el màxim. Aquest és el repte d’un espectacle fet a base d’investigar els moviments d’un guà per sobre del cos. Un joc d’un ésser estrany que, si al començament la canalla es mira estranyada, hi ha moments que l’arriben a saludar, com si aquest tingués vida pròpia.

Vicky Côté no estalvia en recursos i en una connexió absoluta amb l’ésser que crea. Com Javier Aranda (Vida) o Tian Gombau, de L’home dibuixat (Pedra a pedra i Sabates noves) es vislumbra l’essència de la vida, allò més important, amb la tendresa d’un objecte quotidià. El descobriment del peu, de l’altre mà, la poesia del vol contrasta amb la trapelleria de la primera part quan aprèn a gatejar i a caminar i no pot estar-se quiet pel cos de la intèrpret. Fins que el personatge hi lluita i la domina…

Funciona el típic joc de convertir la consciència en un alter ego, com la recent peça amb la ventriloquia de ressò a Fly me to the moon. Sense més so que el que emet la mateixa Vicky Côté, l’obra de 50 minuts, fondeja per les emocions amb pessics d’humor. Sacseja amb tendresa l’ànima i deixa que sigui l’espectador el que imagini quin tipus d’ésser és el que deambula per l’escena, quina relació manté amb els altres i com deu ser la seva veu en la intimitat. El protagonista, amb uns ulls-botons negres que claven la mirada, se l’intueix abraçable, suau, l’amic de confiança que tothom voldria tenir.