El Corralito presenta espectacles molt potents al TNT. L’any passat, ja hi va ser Lasadcum (Navaja). Té la seva lògica, com a espai de creació agermanada amb la direcció el festival. Ara, Spooky desplega un exercici metateatral, amb càmeres, projeccions i dues intèrprets que es busquen, que es perden i que es troben. I que no deixen de percebre vulnerabilitat (ni en les primeres salutacions).

La proposta és pertorbadora. Es veuen unes amigues que es busquen en carrerons ombrívols, en una mena de polígon industrial desballestat per on transita una certa clandestinitat amb el que té d’aventura, de joc, però també de perill, de desprotecció. La seva similitud amb el vestuari i pentinat fa que es confonguin, que juguen al salt de raccord: l’actriu surt per la dreta creuant el passadís i, tot seguit, torna a sortir per la dreta (com l’arlequí de La gran nit de Dagoll Dagom) o a un fregolisme escènic, però en comptes de canviar de roba, es canvien les actrius( À louer dels Peeping Tom); La grenouille avait raison, de James Thierrée.

Spooky evoca un cert retorn a la Mary Shelley, de Frankenstein. Les ombres somriuen i, de cop, fiten amb mirada de vampiressa. En cada ésser, s’amaguen caràcters antagònics. María juado juga al ghat i al gos, contínuament. Intercal·lant, segons sembla, retransmissions en directe amb gravacions anteriors, com un mag que amaga la carta sempre a la butxaca que el públic no esperava. És una peça que té un joc divertit, alhora que insinua un espai inquietant, d’una angoixant desprotecció.