Sonata de otoño explica la història de Charlotte, una
famosa concertista de piano, que és convidada per la seva filla Eva, que fa set
anys que no veu, a passar uns dies amb ella i el seu marit a la vicaria rural
on viuen. Allà, però, també es troba amb la seva filla petita Helena, que
pateix una greu malaltia degenerativa. A poc a poc cauen les màscares de les
dues dones i Eva comença a passar comptes amb la mare. La destructiva relació
materno-filial serveix a Ingmar Bergman
per parlar de temes habituals en la seva filmografia com són l’aïllament
emocional de l’artista, la incapacitat d’estimar, el ressentiment, la malaltia,
la religió i, evidentment, la relació entre pares i fills.

Traslladar a
escena una peça pensada per ser rodada és difícil, ja que obliga a elaborar el
retrat psicològic dels personatges d’una altra manera i captar la tensió i
intensitat a través d’altres elements. Daniel Veronese ha optat per ser fidel a
la posada en escena sòbria i sense ornaments de l’original, però també per anar
directe al drama, a la relació entre mare i filla, i canviar, a més,  la protagonista. Ara és Eva qui condueix
l’acció. Un canvi que tot i que ens permet ampliar el punt de vista, també
obliga (inconscientment) a l’espectador a prendre partit. Anar directe a
l’acció (és a dir, quan Eva comença a passar comptes amb Charlotte) també
implica passar de puntetes pels altres temes sense tenir en compte que tots
ells formen Sonata de otoño. Si no
s’aprofundeix, per exemple, en la incapacitat d’algunes persones per estimar,
en l’aillament emocional de l’artista i, fins i tot en la malaltia i la mort,
no és possible construir el retrat de Charlotte.

És evident que,
com defensa el mateix Veronese, la família pot pesar igual a Estocolm que a
Buenos Aires. El que sí canvia és la manera d’expressar i alliberar l’odi i el
rancor enterrats. La interpretació de les actrius doncs, havia de ser i és, més
visceral que continguda. A pesar que Cristina Banegas i María Onetto
protagonitzen un autèntic duel actoral les actuacions són tan explosives que
impacten a l’espectador i es queden en l’epidermis. I Sonata de Otoño és i hauria de ser una tela d’aranya que, a poc a
poc, va atrapant al públic i el condueix cap al buit, cap a la foscor més
absoluta.

Jean Luc Godard
deia que el cinema d’Ingmar Bergman “és el món entre dos parpellejos, la
tristesa entre dos batecs, el goig de viure entre dos aplaudiments”. I és
precisament això, aquest instant carregat de vida a l’estil de Proust el que li
manca al muntatge de Daniel Veronese. L’argentí ha construït un bon muntatge
però, malauradament, es queda en l’epidermis bergmaniana.