Acostumats a les grans obres d’Anton Txèkhov, entrar en el seu món més pròxim i de cambra a través de les peces curtes permet als espectadors reconèixer alguns dels trets essencials que caracteritzen els principals personatges de clàssics seus com ‘L’oncle Vània’ o ‘L’hort dels cirerers’.

La conjunció que Txèkhov fa de la tragèdia i la farsa pren en aquest parell de peces un relleu especial. En la primera, ‘Un tràgic sense voler’, molt breu, només vint-i-cinc minuts a tot estirar, un personatge atabalat per les feines de funcionari a la cancelleria i els compromisos familiars d’estiuejant el porta a suplicar al seu millor amic que li presti un revòlver. Els espectadors no sabran ben bé per què el vol, però ho intuiran. I a poc a poc s’adonaran que la desesperació del personatge que el porta a la presumpta tragèdia a vegades ve provocada per quatre futileses sense importància que, com els farcells d’un camàlic, es poden espolsar del damunt amb un parell d’estrebades. (…)

La segona peça escollida per la companyia és ‘El prometatge’, d’una mitja hora, aproximadament. La protagonitza en aquest cas l’actor Josep Maria Mas, vestit de frac, guants blancs i barret de copa, fet un sac de nervis, predisposat a demanar la mà de la filla d’un amic i veí, propens a veure’s tocat de mort també per qualsevol futilesa. Aquí, Txèkhov subratlla la fina línia fronterera que hi ha entre l’amor i l’odi, entre el rebuig i l’interès propi, entre els principis idealistes i el materialisme. I ho fa amb un humor carregat de tintes que no perdona cap dels tres personatges. (…)