Sombras

El silenci impressiona i es pot tallar amb un ganivet. S’escolta un zapateado endiablat que va disminuint d’intensitat, després, volta de ronyó i últim cop de taló abans d’assolir la majestuosa figura final. L’aire buit de sorolls és envaït per una cascada d’aplaudiments. Un cop més Sara Baras sap portar les regnes emocionals del públic que omple el recinte dels Jardins de Pedralbes on l’artista estrena el seu últim muntatge, junt amb la seva companyia integrada per quatre bailaoras, dos bailaores i set músics, a més de la presència, en qualitat d’artista convidat, del ballarí José Serrano,  que col·labora, des de fa anys, amb Baras. Enrere queden els espectacles que l’artista va dedicar a figures femenines de la història i mitologia com Carmen, Juana la Loca, Mariana Pineda i Medusa per retornar als orígens d’espectacles on el contingut és, por damunt de tot, el ball sense cap guio dramàtic que els encotilli. Com a exemples, Sensaciones, Sueños i Sabores, per citar-ne tres. Curiosament el nom d’aquests muntatges s’inicien amb una s, com també el que ens ocupa ara, Sombras. Serà aquesta lletra un fetitxe de l’artista? Per crear el nou espectacle, Baras, ha agafat una mica d’aquí i d’allà de muntatges anteriors, creant alguns fragment nous, atorgant-los sempre un segell propi que emergeix d’un ball rigorós, sense que resulti dur i àrid, i d’unes imatges que busquen una plasticitat molt estilitzada. Un seguit de pals del flamenc omplen els més de noranta minuts que dura l’espectacle. Tot un recital d’evolucions corporals i ritmes musicals que mostren la riquesa del flamenc expressada a través d’uns artistes de qualitat capitanejats per Sara Baras, notable en totes les seves intervencions i sublim en l’execució de la Farruca on la bailaora mostra el millor d’ella: generar un moviment bell i apassionat on els gestos respiren i s’allarguen al ritme d’una sinuositat  i volubilitat admirables. Quan la seva mirada es clava a terra, és el preàmbul d'un zapateado endimoniat i d’uns rampells estremidors que tallen la respiració. L’espectacle és un reconeixement a l’ombra, fet que queda plasmat en la veu de Baras citant textos escrits per Santana de Yepes “Diré que un dia fui sombra, envuelta, oculta...onírica, real...” Ombres no tan sols emocionals sinó també escèniques com les que plasma Oscar Gómez de los Reyes en l’espectacle que té un fons original:  l’entrada del Palau Reial. Un punt i a part mereix el quadro de músics i cantaores. El ritme i sonoritat que extreuen dels seus instruments així com la comunió que s’estableix entre ells, sota la direcció de Keko Baldomero, és lloable. Com també ho és comptar per a l’espectacle amb l’art d’altres artistes, com Federico García Lorca, Leonard Cohen i Ara Malikian, per els més populars.