Solo. Israel Galván

empatia 100%. Els que coneixen Galván d'aprop saben de la  seva senzillesa i el seu gust pel joc i per l'humor. Efectivament, Avui, Israel Galván és a la proa del trencaglaç del flamenc contemporani. Un qüestionar les formes més arcaiques que li donen un aire imprescindible a un art carregat d'intensitat però que a vegades prefereix mirar-se portes endins, opac. Galván ho revoluciona des d'una demostració de ritme endimoniada. Fla.co.men ja va ser tota una exhibició de joc amb altres músiques i portant la percussió a l'extrem. Ara hi repeteix però des de la soledat absoluta. És evident que juga amb la sonoritat de la tarima i que invita a modificar el seu taconeo a través de la taula de so però tot es presenta a Sant Pere de Galligants amb la mateixa nuesa de les seves columnes. S'aprofita la il·luminació de la mateixa capella romànica i ell mateix pica i repica al terra, les partes i parts de l'altar tot cantant "A-le-lu-ya" amb el ritme sincopat que li permeten els peus.El seu cos esdevè, doncs instrument. A més de picar amb els peus també fa palmes o pica la panxa o la gola amb la boca oberta per projectar un so sord però sempre responent un diàleg rítmc amb alguna altra part del cos. Segurament, l'altre gran reclam de l'espectacle és la connexió que aquest artista té amb el públic. Galván, molt senzill, calbira quines grades reaccionen millor als seus tocs d'humor i els hi serveix bona dosi d'ironia amb unes mirades de fora de guió.  Els gestos, de gran potència, amb els braços serien grandiloqüents, com volent marcar el seu perfil però amb aquesta capacitat de riure¡'s de sí mateix, són un element ideal per a un acudit sense paraules. Sí, es pot ballar flamenc espectacularment bé i utilitzar l'humor sense paraules pràcticament per connectar amb el públic. Galván es transvesteix per moments amb els girs icònics de Chiquito de la Calzada. O ho sembla. El flamenc contemporani té molta conya.. La gresca es farà amb els músics o bé amb el públic però és evident que Rocío Molina (Caída del cielo) o el Niño de Elche (Siete lunas) tenen un domini del ritme i del cos envejable i alhora la humanitat per trasncendir del virutosisme i ser de la gresca marrullera.