Moltes hores entrenant la musculatura de la cara al davant del mirall. L’exercici de reconeixement a la transformació de l’adolescència és la base del treball de Rai Borrallas en el seu Solo. Que no soni a treure valor aquest estudi, gens. Deia Nick Steur a Freeze que, de peti,t jugava a amuntegar pedres; ara dialoga amb elles per trobar l’equilibri més insòlit. També Borrallas tensa i dóna ritme a les seves descobertes. Ara ja no necessita el mirall. Té apreses les ganyotes i sap esplaiar-les en un rostre llarg i prim, d’un front rapat que dota d’un segon rostre inesperat.

En una disciplina de castellet central, sense més recursos que l’ànima juganera del seu clown, reelabora escenes (algunes com la del ball, desplaçant-se de banda a banda, que li falta trobar-li encara un pes específic, la densitat que justifiqui el quadre) i hi aporta rostres sorprenents. Pràcticament només mostra el rostre (les mans són els que modelen, com en un obrador d’origamis). Com a contrapunt, hi cabria una sabatilla, transformada en el cinquè cantant del cor, per exemple.

El quadre final és antològic. Lúdic i profund com Miquel Barceló a Paso doble, primitiu con Quim Giron a Fang o Roberto Olivan a Socarrel. Juganer com el maquillatge de Les Enfants Sérieux (Happy appcalypse…) O entranyable com una de ls entrades habituals del repertori de Tortell Poltrona. Hi ha ofici i molta intuïció. Caldrà seguir les seves passes de nous valors com ja s’intuïia de Blai Mateu (des d’…Ï o Mazùt) O, molt recentment Pau Palaus a Zloty.