Persisteix en el teatre i el cinema la tossuderia de voler transformar les novel·les en una cosa que no són. La constància de l’obstinació fins i tot ha donat lloc al fet que creixin interessants professionals de l’adaptació. Moltes altres vegades, s’acaben generant mixtures maldestres que, servides sobretot en funcions escolars, propicien l’avorriment de l’original i la seva representació. No s’equivoca la directora Alícia Gorina quan afirma que adaptar el clàssic ‘Solitud’ de Víctor Català –pseudònim masculí de l’escriptora Caterina Albert– era “un projecte condemnat al fracàs”. Per això ha escollit el camí més difícil, vestir amb teatre d’avantguarda el text, construir a partir de la lectura de la novel·la original una pluja de símbols, prosa i performance barrejats fins a donar llum a alguna cosa nova.

LLEGEIX LA CRÍTICA ORIGINAL AL MITJÀ