Vestides de cap a peus amb un mono ajustat de color rosa xiclet i amb unes botes blanques de taló fins als genolls –el vestuari és un dels grans encerts de l’espectacle–, ens trobem a les SOLAS de Candela Capitán: Rocío Begines, Laia Camps, Mariona Moranta, Vera Palomino i Julia Romero. L’artista sevillana graduada a l’Institut del Teatre també està girant per tot el món amb els seus espectacles provocadors i desconcertants, i que potser són dels que més debat generen actualment; SOLAS el que més. A Núvol vam parlar del seu darrer espectacle presentat a la Sala Oval del MNAC al passat Festival Grec, la instal·lació MOLOKO VELLOCET, en què els performers fan tombarelles durant tres quarts d’hora. A diferència d’Otero, a qui li agrada xerrar i sobretot en primera persona, a Capitán li agrada estampar les imatges i situacions a la mirada de l’espectador, sense text ni sentimentalisme.

Últimament, sento molt sovint el comentari “és que al metro anem tots mirant el mòbil, estem molt desconnectats entre nosaltres”, però SOLAS de Candela Capitán és l’única obra que he vist recentment capaç d’abordar la qüestió amb la complexitat que es mereix. Amb cinc ordinadors Apple i cinc mòbils en escena, un per a cada intèrpret (totes elles també idèntiques), cadascuna es connecta a una sala de Chaturbate, una plataforma de contingut sexual explícit per a adults i a la qual el públic accedeix a través d’un QR. Així, un cop connectats a la sala de SOLA 1, podem veure alhora el que succeeix a escena i el que succeeix en la sala d’alguna de les intèrprets, generant així un diàleg entre pantalla i escena, entre imatge i cos, però desdibuixant també la separació entre realitat i ficció. Més aviat es planteja un joc ficcional en què ni el que veiem a la pantalla ni el que veiem a escena (la suposada realitat de les actrius de Chaturbate) no és real: no existeix ni el cos, ni el plaer, ni la imatge, només una màscara, que és la mateixa per totes.

Si a l’anterior article deia que “la literalitat no és amiga de la poètica”, justament en aquest espectacle (de naturalesa performàtica), la literalitat (en aquest cas, explícita) portada a l’extrem és la major eina poètica per desarmar i despullar la realitat de les seves aparences i prejudicis. Encara més, la literalitat repetida en bucle i de manera insistent formalitza l’acció, desproveint el significant del seu significat, deixant una carcassa sense emotivitat ni dramatisme, però que justament per això afecta amb més contundència la sensibilitat de l’espectador. És justament en aquesta formalització de l’espectacle que la coreografia juga un rol essencial: tot i que podria no semblar-ho, es tracta d’una peça altament coreogràfica (assistència coreogràfica de Virginia Martín), amb una composició espacial de figures que es van succeint i repetint. De fet, és una coreografia físicament molt intensa (com acostuma a passar en les peces de Capitán), que va pujant de to en el contingut eròtic i que, de fet, seria pràcticament pornografia si no fos per la segona pell de color xiclet que les intèrprets porten posat. En aquest sentit, cal destacar també l’acompanyament dramatúrgic de Joan Morey i el disseny d’il·luminació de Valentina Azzati, que juntament amb el disseny sonor de Slim Soledad, contribueixen a la cruesa de l’espectacle, saturant d’explicitat la percepció estètica de l’espectador.

Més enllà d’escandalitzar alguns, SOLAS és una reflexió sobre l’eroticitat (que no l’erotisme) i la percepció del cos femení a partir del caràcter performàtic de la pornografia, però també és una reflexió sobre el món digital i la manera de relacionar-nos a través d’aquest, accentuant encara més la paradoxa de la soledat pel fet d’escenificar aquesta situació a través de les arts vives i, per tant, a través de la presencialitat de les intèrprets en escena i el públic a la platea. Tanmateix, aquesta és una platea mig buida a petició de l’artista (que va demanar bloquejar les primeres fileres de la Sala Gran), provocant una distància encara més gran entre públic i escena, però que en cap cas frena l’impacte en la mirada deliberadament indiscreta de l’espectador.