La gran dificultat dels artistes de circ amb una disciplina de malabars és poder bastir-hi un espectacle sense cansar l’espectador. Habitualment, fer equilibris amb caixes o boles o amb rebot de pilotes exigeix concentració i molta pràctica i és complicat muntar un mínim fil narratiu que evolucioni. Xampatito Pato troba la solució en la creació d’un personatge juganer, que prova de reptar al púbic en el més difícil encara. Sap agafar-se a les reaccions de la canalla (el joc de la repetició en la canalla els permet desenvolupar el codi de fer la mateixa broma sense cansar-se). També estira de punts de sorpresa. Amagant boles dins de caixes i deixant-se guanyar en el joc triler d’”on està la bola d’entre tres caixes”.

L’espectacle aguanta bé i permet anar desenvolupant equilibris amb cinc boles, mentre va desmuntat el seu mòdul de peces (caixes, fustes per al rebot, boles de rebot i de sorra…) Fins i tot, s’atreveix a integrar un “voluntari” per jugar a treure caixes d’una columna de caixes amuntegades. Des del principi, tothom vol que l’artista perdi, com si fos una competició amistosa entre dos tiets i que el més enrotllat fa broma exagerada quan treu la peça que permet passar el torn al contrincant.

Sens dubte, la seva aparença insòlita, amb un vestit jaqueta i una barba desmesurada (a qui no li recorda la del Profesor Bacteri de Mortadel·lo i Filemó?) dóna un perfil còmic que sap jugar al límit. Xampatito és com aquells artistes de carrer de Fira Tàrrega que aconsegueixen amuntegar molta gent al seu voltant per passar la gorra després reacionant a quin és el grau d’atencio del públic. El mèrits de Só és que ho fa sense fer servir ni una paraula, només amb el joc ben infantil de “a veure si se li cau la pila de caixes o si es descontrola una bola més enllà de les seves mans”. Sorprenent.