Hi ha qui per trobar sentit a la vida fa un viatge  sense filtres a l’Índia. Hi ha qui pretén fer una aventura iniciàtica, tipus usuari, agafant un bus durant nou hores per a traslladar-se a un lloc bucòlic on regna la pau d’un llac i un refugi, amb aire de centre místic reciclat a turisme interior. Aquest “Snorkel” d’Albert Boronat construeix amb una obsessió pel text carregat i verobbreïc (a vegads, excessiu) amb unes històries que es volen acabades. I poser ´s més pràctic que hi hai algns capítols que es deixin nom´s esbossats, perquè sigui el públic qui el tanqui. La posada en escena és rebel, amb un espai esquemàtic i carregat de caricatura camping gas, ulleres d’snorkel i una tenda de campanya d’oferta com a amos de l’escena. Els micros, sempre indispensables per a tot el text.

La Virgueria signa un poema mes càustic encara que aquell “Paisaje sin casas” (I+d Eòlia, 2013) de Pablo Ley. Perquè si en aquell quadre, que va guanyar el Marqués de Bradomín el 1990, eren uns dissortats estira-bosses de mà els que presentien que el futur se’ls esfondrava als peus, ara és una colla de joves, els que canten aquell “no future”, una sensació de buit comparable a l’espai que hi ha entre una estrella i una altra al firmament. El to respira antiheroi còmic, però el paratge emocional que dibuixa és desolador.

La interpretació dels actors busca (i aconsegueix) la connexió amb el públic. Els més joves identifiquen millor les coordenades dibuixades, però és fàcilment imaginable. Els ideals d’aquesta dramatúrgia s’han empetitit,  com els d'”Aneboda”, de Joan Yago (La seca 2015), que el seu instant de glòria és construir un moble d’Ikea amb èxit! Posa el somriure als llavis molta estona, agraint la bondat dels actors de Hollywood lluitant contra el canvi climàtic però en realitat és una bomba. Demolidor.