Tarta Relena són les veus que sedueixen els mariners. Com sirenes, el vaixell perd el rumb fins a estimbar-se al roquissar de la costa. Una instal·lació sonora fa vibrar l’aigua, com si fossin equalitzadors naturals i de la fina capa d’aigua emergeixen pics que ‘eleven. Com en les propostes de CaboSanRoque (Dimonis) el so juga al seu aire. La raó evita controlar-la. Les llums, en un dispositiu dissenyart per Joan Llort, no fan sinó dotar d’onades aquesta mar calmada, limitant el sol o creuant-lo, com quan els núvols avisen d’un xàfec d’estiu. Els elements (so, llum i vibració) es despleguen amb diferents combinacions. Els 20 minuts passen volant. Segurament, com un capità perd la noció del nord al timó i cau a les urpes de la seducció inabastable. La nau d’Ulisses va sortir-ne indemne, però perquè anava avisat i havia demostrat una cruel estratègia a Troia.

Irene Vicente va jugar amb l’aigua a Oasi, un treball instal·latiu, amb la possibilitat d’assistir a una intervenció d’una artista amb l’aigua en directe. Oasi convidava a la calma enmig de la ciutat. Com si fos una font d’un pati àrab transmetia frescor i serenor. Per la seva banda, aquest Sirenes i robots contrasta entre la seducció i el brogit sonor que fa vibrar els dipòsits. La instal·lació a la Cúpula del Principal de Terrassa convida a imaginar. Ça marche (Los figurantes) també van fer una proposta inicial de veus que xiuxiuejaven somnis i malsons entre uns llums que rebotaven en vidres mòbils i deformaven els rostres. Els vidres eren com miralls suspesos en una escultura d’Alexander Calder.