Vist a FETEN (Gijón) 2012

Dos ballarins i dues ballarines, tots molt joves, i uns 70 minuts de durada.
Un espectacle ben curiós: la major part del temps és un music hall
(anava a dir per a nens, però res en la forma em fa pensar en una
adaptació del gènere per als més petits). Malgrat ser pocs en escena, la
concepció és d’espectacle de gran format, amb llums, projeccions i
ciclorama de fons, escales mòbils que entren i surten, molts canvis de
vestuari, molta il·luminació, fins i tot ‘cuques de llum’ a diversos
indrets de l’escenografia…
Tot i això, al bell mig de l’espectacle hi ha dos números que ben bé
podrien ser d’un Soldadet de Plom, posem per cas: un d’una ballarina de
clàssic i una joguina que se n’ha enamorat, i el següent, amb dos
titelles de fil ballant. A partir d’aquí, torna el to de music hall (o
les nostres entranyables ‘varietés’ del Paral·lel) fins a un final digne
d’un espectacle del Molino. Després m’he assabentat que realment el van
fer pensant en aquest local barceloní, per a públic familiar.
Res a dir, els nens i els adults s’ho han passat d’allò més bé, i han
aplaudit força al final. Parlant amb el seu creador, Roberto G. Alonso, m’he assabentat
que seria una ‘revista blanca’, és a dir, la única amb la qual els
pares podien anar amb els fills al Paral·lel del passat segle. 

I aquest és el seu gran valor, i el perquè s’ha de reivindicar aquest espectacle, donat que rescata un format tradicional (tan com els titelles de Sebastià Vergés, posem per cas) regalant-nos un trosset d’aquell Paral·lel que sorprenia al món per la seva vitalitat. Un treball magnífic de recuperació, que, malgrat tot, ha de trobar un circuit natural d’exhibició, que un servidor pensa que serien les festes majors, en horaris infantils, acompanyant les varietés (o com també es diu ara ‘Burlesque’), que encara avui fan gira els estius per moltes poblacions catalanes.