Les figures de porcellana són com la geisha de Madama Butterfly, aparentment tot decòrum i finesa però, en realitat, ombra de les passions més ardents. El cicle Katharsis ens pregunta aquest any com ens definim. La cultura occidental té l’opera i la decoració de figures al finestral del carrer com a referents. La proposta de Silenzio! trenca amb els tòpics i ensenya una veritat amagada. Què pensarien les figures de porcellana que poden haver vist les mil i una obscenitats al salo de les visites, quan les parelles estan soles. O, encara més fosc, quina projecció malèvola podem projectar cap a la vulnerabilitat d’unes figuretes de tacte suau, pintura de colors plans i formes proporcionades. Imaginar els passatges ens ensenya una part ben fosca de cadascú. I la proposta de la performer i directora Ramona Nagabczyńska de Barbaro convida a un viatge divertit i que destripa aparences.

Les figures de porcellana projecten l’ideal de dona de la Cort: com una decoració indispensable per a lluïment de la família. Com un tresor educat en la conversa, hàbil en el piano, i servil en la intimitat. Aquest es el retrat de la primera escena en què les quatre intèrprets es deixen mirar, mentre la música clàssica simfònica ressona, lluent. Elles, mica en mica, s’atreveixen a moure els ulls, el coll, a obrir una mica més el seu mig somriure estudiat. Com si fossin intèrprets de la nodansa conviden a què el públic pugui percebre els detalls, la lluentor de les arrecades, la perfecció de les ungles: una contemplació similar a la que s’exposarien les figures en una vitrina d’un saló burgès.

En un moment de trencament de rols, les figures fines es llancen al buit en un harakiri delirant. Buscant les maneres de trencar amb el seu pòsit inalterable durant segles. La catarsi permet viatjar fins als ancestres (les dones reals que inspirarien a les de porcellana) per trencar amb els codis. I ensenyar la seva part més carnal. Amb una vulgaritat que contrasta amb els maquillatges i les sedes que acaronen el seu cos. És un joc similar a Els mots i la cosa de Carrière al de Venus in fur (també adaptat recentment al Teatre Akadèmia com a La Venus de les pells). En cada una d’aquestes morts, hi expulsen una mena d’ànima, uns budells que extirpen com si fos un fetus malformat. Elles es rebel·len a la seva vulnerabilitat i apel·len a una vida en primera línia i en primer persona del plural femení.

El que defineix les figuretes de porcellana no és la seva finesa i fragilitat. Si no allò que cadascú projecta sobre elles: Esdevenen miralls de la condició humana, més enllà de la representació ideal de la perfecció. És una bellesa que es deixa embrutar per a ensenyar una tragèdia que les empresona. S’ha acabat l’obediència de les filles de Bernarda Alba (La casa sin Bernarda); l’acceptació del destí de les tragèdies gregues (Hey, hermana!); la bona actitud a les aules (Cry babies).