Claire Ducreux té un personatge que la representa a escena. Com si fos el nas vermell d’un pallasso. El seu treball és per acumulació. I aquell personatge enamoradís, romàntic, juganer, però solitari i amb una gavardina de llargues butxaques com a única propietat té una segona part. Si va ser Refugiada poètica, ara és refugiada política a Silencis, el seu darrer treball. El seu paraigües no escup neu com sempre, sino que ha quedat cremat i treu fum. El rostre de la clochard apareix tacat pel sutge. Només l’esquelet d’un arbre l’acull. Si és preciós poder viure una escena de tendre amor sense paraules entre una indigent i un espectador, encara ho és més després d’una explosió. Perquè la fragilitat, que podria haver quedat partida, s’ha vinclat com una branca tendra i ha superat la mort. I,fins i tot la por i la desconfiança a l’altra. El personatge de Claire és etern. Dels seus dits en creixen roses vermelles, que tremolen, s’amaguen, i generen una connexió sincera, absoluta amb el públic. 

Claire continua augmentant la qualitat del seu moviment, convertint-lo en joc i raó dramàtica (si s’arrauleix a les cames del que voldria que fos el seu company, per exemple). Es nota la presència de Toni Mira, el coreògraf de Nats Nus que va compartir coreografia amb ella a En attendant l’inattendú (Tàrrega, 2010).