La Fira
Mediterrànea ens té acostumats a tot tipus de fusions de llenguatges escènics i
musicals. En el magma festiu conviuen sense dificultat tradició i modernitat. Encara
que no sempre aquestes pràctiques tenen un resultat tan brillant i lúdic com a Siete Lunas. En un escenari de severa
buidor, dos artistes de diferents disciplines dialoguen fins a oferir-nos una
meravellosa i atípica conversa que ens sorprèn fins abandonar la sala amb un
ample i profund somriure als llavis. Es presenten com el que són: Maria Muñoz,
un puntal de la dansa contemporània en les nostres latituds, i El Niño de Elche
un músic –força heterodox- del flamenc. Frec a frec, van construint una joguina
escènica popular -en el millor sentit de terme, en allò que té de proper i entenedor
per a tot tipus de públic- i, malgrat això, només concebible en mans de dos
grans artistes que han sabut aventurar-se per camins poc transitats i trobar en
aquests una forma d’expressió genuïna. Siete
lunas és un divertiment gens banal que carrega contra la solemnitat de l’ortodox
i el seu dogmatisme: el ball flamenc adquireix una dimensió contemporània en la
figura de la ballarina i coreògrafa Maria Muñoz i la -sovint bandejada- copla abandona
qualsevol dramatisme i negror en la veu i la guitarra (acústica o elèctrica)
del Niño de Elche, amb insòlites versions de temes tan populars com María de la
O o La Bien Pagá.