Siempre siempre es podria dir Nunca nunca o Quizás quizás. La cosa no té ni cap ni peus, i precisament això és el que -sembla- vol posar de relleu aquest espectacle conceptual de Nyamnyam i Carme Torrent que ratlla la performance. Directament situa l’espectador en el backstage del teatre (Principal d’Olot, en el marc del Sismògraf 2021). Uns operaris preparen el linòlium, s’afanyen a munt i avall per enllestir els preparatius de l’espectacle a venir, se senten sorollets, la vida trascorre a l’exterior, aliena. Al cap d’una estona, l’espectador capeix que l’obra ha començat: que és allò. Es fa el silenci i els operaris continuen els preparatius, arrosseguen cables, posen cinta i més cinta adhesiva, atrafegats i capcots. I així una hora.

També es projecten unes frases en diverses superfícies inesperades… frases sense gaire sentit, és clar. ¿Per què cal trobar un sentit a tot? Parlant de l’avenir del mateix teatre principal d’Olot (aquí la cia. s’adapta a cada espai), es projecta: “això serà una jungla antropogènica”. Aquí el moviment no és un gest d’art. Però sí que imita la vida. Són cossos sense mirada que es pleguen pel pes d’uns feixucs tubs, o bé tremolen carretejant un altaveu, o bé enrotllen metòdicament el linòlium (sens dubte, protagonista inert de l’espectacle). El so genera un ambient hostil, fet de retalls de sorolls (per moments sembla un concert de música acusmàtica) i la llum fa visible una fumareda que emergeix del pis de sota. Les impressions són diverses, i no totes agradables. Entremig, algunes belles imatges: un cos estirat sobre els respatllers del pati de butaques, el teló d’acer que cau i clou l’espai ficcional amb els espectadors atrapats a dins, una cinta adhesiva que supera el terra i s’enfila per la paret com un cuc blanc… El més curiós de tot -i que fins i tot sembla incomodar els propis intèrprets- és que quan ha passat l’hora -i així ho recorda una de les noies/operàries- surtin a saludar davant d’uns espectadors que encara estan paint la proposta.