Si sabes lo que hay

Ernesto Collado ho ha tornat a fer, un espectacle que suposa una nova pirueta, un gir de 180 graus que aborda amb la ironia de sempre, amb la irreverència d'un creador que fica el dit entre les costures del llenguatge escènic en la seva versió més transgressora i experimental. 'Si sabes lo que hay' és una experiència de ball col·lectiva, una proposta senzilla que, com ja és habitual, coqueteja amb la 'boutade'. Collado planteja el seu encontre amb el públic com una comunió d'energia en què ell actua com a catalitzador. La forçada solemnitat del ritual i la buidor aparent del discurs són un ganivet de doble fil, missatge i paròdia al mateix temps. Ball i sacrifici són la part final d'una situació plantejada en clau naïf, una aparent gratuïtat que només es pot permetre un creador que domina l'escena i les infinites possibilitats de la ironia.

Ernesto Collado és un creador que ens sorprèn muntatge rere muntatge, un mestre de l’autoficció. Si sabes lo que hay és una pràctica-ritual que ens impuls a pensar a través del cos i del moviment, un divertimento amb una forta càrrega de crítica social. El xamàn (o potser xarlatà?) Collado ens rep a la sala del teatre, ens fa caminar per l’espai, fer equilibris i posturetes més propies de ioga mentre ens deixa anar sentències de filosofia barata, com les frases que circulen per Instagram. Tot per acabar ballant el Bolero de Ravel com si fòssim en un concert de Radiohead. Ballar, ballar i ballar amb un munt de (des)coneguts. Collado remou per dins i per fora.

El Sismògraf d’Olot, el festival  que detecta el moviment, ofereix propostes de dansa de diferents formats: de gran i petit contingut escènic, muntatges per a tots els públics, passejades pel camp, contemplació del moviment de les estrelles i propostes, més o menys experimentals, en les que el públic n’és el protagonista. Si sabes lo que hay és una d’aquestes últimes, i el programa de mà ja ho avisava: en aquest espectacle no hi ha seients. Per aquest motiu, el públic amb cara d’expectació  anava entrant en una sala escènica buida i de parets fosques i es situava on millor li agradava. Un cartell lluminós adoctrinava que si saps el que has de fer per estar millor i no ho fa, llavors estàs pitjor. Res nou  quant al contingut de la frase, però sí el fet nou va ser la presència d’un xaman que, amb una indumentària prou vistosa, prodigava en un alt to de veu que formem part d’un sismògraf existencial, que som un nosaltres prematurs, que no hem de caure en carències col·lectives i que mirem a la personal que tenim al costat i ens preguntem si confiem en ell. Paraules i consells que anaven acompanyades del millor d’aquest laboratori emocional: el moviment. En un determinat moment, el xaman va convidar de manera subtil, per tal de no espantar el personal,  que el seguissin en l’execució de moviments. Des de gestos senzills i personals, com  moviments de cap, cames, mans..., a altres col·lectius i alliberadors com caminar i corre per envair l’espai amb la complicitat de les persones que tens al voltant.  Quan la comunió col·lectiva ja estava aconseguida i després que el xaman, en un estat d’èxtasis, aclames no saber ser millor persona a l’extrem d’arribar a un vòmit literal, aquest va convidar al personal a ballar i suar junts al ritme del Bolero de Ravel per tal d’alliberar o expulsar allò que de nosaltres no ens agrada. El resultat:  disset minuts de desinhibició, de regressió, de gestos amagats i ara exposats enmig d’una boira de fum  i d’una il·luminació càlida. Corre, saltar, colpejar el terra, cridar.... Una agradable i alliberadora catarsi emocional.  Bravo i gràcies, xaman!