Un salt sense xarxa que necessita replantejar-se. Macarena Recuerda va fer una preciosa trilogia sobre els enganys visuals (Ay! Ya!;  The Watching Machine; Cosa: Intervenir un cos), sense necessitat de crear un personatge ni una trama. Simplement acceptant la sorpresa dels efectes visuals, com més orgànics, més impactants. Es dedicava a enganyar el cervell a través del sentit de la vista.

Ara, ha fet el salt al buit cap al so. Com Ça Marche amb Ruido (o Atresbandes amb La guerra dels mons d’Orson Welles)… Mantenir sense trama uns dobladors malalts per trobar nous efectes, no és suficient. Si a la trilogia l’efecte màgic transportava, ara no hi ha la mateixa sensació amb el reforç sonor. Com ensenya el teatre dels sentits, anul·lar el sentit de la vista és molt suggerent perquè es dóna un privilegi als altres. Però l’oïda no té la preponderància de la vista. Necessita altres suports. Per exemple, el taller sensorial de Nilo Gallego a Pràctiques de vol per a les orelles. Marga Socias, des de l’excentricitat també explorava en aquest camp (Orelles) acompanyada d’Els mals endreços.

A Si fuera una película, hi ha la troballa simpàtica del pas del carnaval pel passadís del costat de l’estudi de gravació. És intel·ligent que, en comptes de denunciar, decideixin sumar-se a la festa. O, si més no, permetre que passi. Com els veïns que saben esperar el pas de la torrentera. El muntatge és completa amb la llum d’un projector il·luminant la platea sense cap imatge aparent amb una cançó popular trencant la catarsi. Ressona als comiats d’Amaranto i 96°, companyies de teatre físic en què participava Silvia González Zoilo. En la salutació es treien de la cartera uns títols de crèdit com si fos una pel·li casolana, amb un vídeo que trencava el to radical del muntatge.

Preferim Macarena Recuerda quan s’explica a mitja veu i fantasieja amb llibres d’artista en què les planes són desplegables fantàstics (That’s the story of my life).